Escrit per Evaristo Espigares GarzónEl passat divendres dia 9 de juny, el president de la Generalitat Carles Puigdemont (Junts pel Sí/PDECat) va anunciar la data i la pregunta del referèndum d’autodeterminació de Catalunya al Pati dels Tarongers del Palau de la Generalitat. Sota la formulació “Vol que Catalunya sigui un Estat independent en forma de República?”, Puigdemont va donar forma a l’anunci que s’anava augurant durant les darreres setmanes i que havia suscitat el pronunciament dels diferents grups polítics. El referèndum es produiria el diumenge 1 d’Octubre.
Aquest anunci suposa la continuació d’un camí que porta a un xoc de trens entre l’Estat i Catalunya que es produiria presumiblement després de l’estiu, una vegada el Parlament de Catalunya hagi aprovat la reglamentació del citat referèndum i les lleis de desconnexió amb l’Estat espanyol.
A diferència de l’anunci de l’any 2013 que va derivar en la celebració d’una consulta popular, avui podem observar com l’espai dels Comuns (l’espai que agrupa el vell reformisme d’ICV – EUiA i el nou de Catalunya en Comú i Podem) es desmarca d’aquesta convocatòria, en anunciar els seus principals representants que només la recolzaran en cas que ofereixi “garanties jurídiques plenes” [1], com va deixar clar el mateix dia de l’anunci l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau, amb un missatge a la xarxa social Twitter. També a diferència d’aquell procés, el 80% del poble de Catalunya, favorable segons totes les enquestes a la celebració del referèndum, espera que aquest cop el Govern de la Generalitat no es tiri enrere, com va fer Artur Mas en el seu dia, i pugui decidir lliure i democràticament el seu futur.
El tancament de files antidemocràtic del règim davant el referèndum
Com va anunciar a finals de maig el mateix Mariano Rajoy a la reunió del Cercle d’Economia celebrat a Sitges, a preguntes dels periodistes sobre el previsible anunci de referèndum unilateral per part del president Puigdemont: “Ni vull, ni m’ho crec, ni es produirà”, el Govern del PP continua ancorat en els seus plantejaments antidemocràtics i es mostra disposat a continuar amb la seva ofensiva, de moment judicial, contra el legítim dret del poble de Catalunya a decidir el seu futur. No és d’estranyar aquesta postura en un partit defensor a ultrança d’un règim del 78 que és hereu del franquisme reciclat i que aixeca la Constitució per negar drets democràtics fonamentals. Una Constitució que es va aixecar sobre l’acceptació de la impunitat dels crims del Franquisme, sobre la continuïtat dels seus aparells militar, policial i judicial i sobre la negació del dret d’autodeterminació dels pobles, reivindicació que havia estat bandera de tots els partits d’esquerra durant el Franquisme i que molts avui en dia han oblidat.
Els partits del règim tanquen files amb el Govern
Per la seva part, aquells que, com el PSOE, es postulen com a alternativa de govern enfront del PP, i més encara, aquells que parlen de “regeneració democràtica” (Ciutadans) [2] curiosament no se separen ni un mil·límetre de la postura del Govern del PP i tanquen files al voltant de Rajoy aixecant també la Constitució del 78 per negar al poble català el seu legítim dret a decidir el seu futur de forma lliure i democràtica.
De moment, i a diferència de les reaccions a l’anterior anunci de la consulta del 2013, exigeixen que es posin les urnes per unes enèsimes eleccions autonòmiques i el PSOE parla de “plurinacionalitat”. Però són els mateixos que han al·ludit a l’article 155 de la Constitució que preveu suspendre l’autonomia, han aplaudit els judicis oberts a dirigents polítics catalans pel procés d’autodeterminació i han fet èmfasi en el fet que els funcionaris que intervinguin en el procés podrien tenir problemes de tipus jurídic.
La perillosa ambigüitat dels Comuns
Mentrestant, l’espai dels Comuns anteriorment descrit, es mostra perillosament ambigu quant a la seva actitud envers el referèndum d’autodeterminació: mentre Podem, per boca del seu secretari general a Catalunya, Albano Dante, es mostra més procliu a recolzar-lo, encara que sense reconèixer el seu caràcter de referèndum [3], els seus col·legues de Catalunya en Comú, Xavier Domenech, Ada Colau i, sobretot, Joan Coscubiela, condicionen el seu suport a què sigui un referèndum pactat i amb “garanties jurídiques plenes”, començant pel vist – i – plau de la Comissió de Venècia, organisme del Consell d’Europa de la UE, que fa poc s’ha pronunciat en contra de la possibilitat que el Govern de Catalunya pugui convocar per si sol un referèndum d’autodeterminació. Continuen així la línia mantinguda fins ara, en què es refugien en un acord impossible amb el Govern del PP o qualsevol de les seves alternatives inclosa una molt hipotètica i llunyana majoria absoluta de Podemos a Madrid, que a més, recentment i a través del seu portaveu Pablo Echenique, ha criticat de manera ferma l’opció unilateral de Puigdemont [4].
En definitiva, veiem com els Comuns, inclosos a contracor al Pacte pel Referèndum, estan en contra del mateix, donat que el fan dependre de condicions impossibles de complir com ja ha quedat demostrat (Voluntat política del Govern Rajoy? Adhesió de l’oposició al Govern? Aval de les institucions internacionals? Majoria de Podemos al Parlament estatal?). Davant aquesta tessitura, el repetit i gastat lema dels Comuns per una Confederació lliure de Catalunya amb la resta de pobles de l’Estat, es demostra un cop més, fals.
Junts pel Sí: aquest cop va de debò o anem cap a un altre 9-N?
A les files sobiranistes es sosté en aquesta ocasió el discurs que aquest cop l’anunci de referèndum no es quedarà en una simple consulta popular com va passar l’any 2014 sinó que s’arribarà fins al final amb totes les conseqüències amb el referèndum unilateral i vinculant. No obstant això, i atenent als precedents, cal dubtar sobre la coherència entre les paraules i els fets [5]. Per la seva part, la CUP s’ha mostrat al llarg d’aquests mesos com una força auxiliar del Govern Puigdemont, fent de crossa esquerra pel referèndum, començant per la mateixa formació del Govern i continuant per l’aprovació d’uns pressupostos presentats com els més socials de la història pel Govern Puigdemont però que no són sinó un nou atac en profunditat cap a la classe treballadora i el poble de Catalunya. Aquests pressupostos no reverteixen les grans retallades del Govern Mas i tan sols maquillen el pressupost en Educació després de les mobilitzacions del professorat del passat 18 de Gener.
Més enllà de l’anunci de Puigdemont: convocar i celebrar efectivament el referèndum
Tot i la pompa amb què va ser anunciada la data i la pregunta del referèndum, és necessari exigir al Govern que, a diferència d’Artur Mas el 2014, no només anunciï i convoqui el referèndum, sinó que també asseguri la seva celebració. És necessari recordar que el del 2014 es va canviar per una consulta sense validesa jurídica a causa del vergonyós pas enrere d’Artur Mas que va evitar el xoc de trens, cedint a les pressions de la burgesia catalana i traint els interessos del poble quan tenia el pronunciament favorable del 95% dels ajuntaments catalans per ajudar en el muntatge de la infraestructura i celebrar el referèndum. És necessari exigir per tant a Junts pel Sí que respecti la seva paraula i vagi fins al final en les seves promeses; tenen l’obligació de convocar i celebrar el referèndum. Per la seva part, els Comuns tenen l’obligació democràtica de donar suport i legitimar aquesta convocatòria, si de debò diuen defensar el dret a decidir i la confederació lliure entre pobles.
Per part nostra, recolzem al 100% el legítim dret del poble de Catalunya a decidir lliurement i democràticament el seu futur. Defensem a capa i espasa una unió lliure i democràtica de pobles i, per tant, rebutgem aquesta unió forçada consagrada per la Constitució del 78, que és una presó de pobles. Apostem a més, per la integració de Catalunya en una Confederació de Repúbliques Ibèriques lliures, en lluita per una Europa socialista dels treballadors i els pobles en ruptura amb el monstre antidemocràtic de la UE al servei dels interessos de les grans multinacionals i corporacions capitalistes.
[1] El País, 10/6/2017. Podem: “No es un referéndum, pero no daremos la espalda a las urnas” A. Piñol y C. Orquín. Página 19
[3] El País, 10/6/2017. Opus cit.
[4] La Vanguardia 6/6/2017. “Podemos crítica la senda unilateral de Puigdemont” Pedro Vallín. Página 16.
[5] La Vanguardia 10/6/2017. “Puigdemont inicia el compte enrere del referèndum que fixa per l’1-O”. Josep Gisbert y Álex Tort. Págines 16 y 17.
