Les Marxes de la Dignitat van demostrar que és possible construir des dels carrers un moviment d’oposició al govern de Rajoy al voltant d’un programa de ruptura amb el règim i amb les polítiques d’austeritat i l’euro impulsades des de Brussel·les per la UE.
Enfortir un moviment massiu d’oposició per enderrocar les polítiques de la UE i fer fora a aquest govern corrupte es fa més necessari que mai tenint en compte que els pressupostos generals del 2017 aprovats recentment pel Congrés mantenen les polítiques de retallades en les despeses socials per seguir pagant el deute als banquers i complir els infames objectius de dèficit imposats per la Troika.
Perquè ens fem una idea, aquest any hi ha destinats a pagar el deute més de 32 mil milions d’euros, mentre que els pressupostos estatals de salut i sanitat junts no arriben ni tan sols als 6.5 mil milions d’euros. Aquestes són les prioritats de Rajoy i dels seus aliats. Davant la situació d’emergència social no hi ha altra alternativa que la de lluitar des dels carrers i els centres de treball i d’estudi en defensa dels nostres drets i dels serveis públics.
En aquests primers mesos del nou/vell govern del PP – que si es va formar i se sosté és gràcies a la complicitat del PSOE -, ens hem trobat davant de dues estratègies, dues maneres d’actuar ben diferents per fer front a les mesures d’austeritat, als nous atacs que ens cauen a sobre (com a les pensions) i a les amenaces antidemocràtiques de Rajoy contra la legítima reivindicació catalana del referèndum.
D’una banda, tenim l’estratègia d’Unidos Podemos, que subordina tota la política d’oposició a l’acció al Parlament -per dins de les institucions del règim-, sempre amb la vista posada en les eleccions generals de 2020. De l’altra, hi ha l’estratègia de les Marxes de la Dignitat, de construir un moviment independent dels partits i sindicats institucionals, apostant pels carrers com a camp de batalla preferent, amb un programa de ruptura.
Són compatibles aquestes dues estratègies?
A les darreres Marxes de la Dignitat, hi va haver un fet curiós que il·lustra molt bé aquestes dues formes de «fer oposició a Rajoy». El diputat de Podemos Iñigo Errejón va pujar un vídeo al seu canal de YouTube en el qual surt en plena Plaça de Cibeles, davant de l’Ajuntament de Madrid, suposadament donant suport a les Marxes i defensant la gestió de Manuela Carmena com la demostració que és possible «fer les coses de forma diferent».
Per descomptat, Errejón, o qualsevol altre diputat de Podemos, té tot el dret a venir i participar en les Marxes de la Dignitat. El que no ens sembla acceptable és que s’utilitzi aquest espai construït de manera unitària per fer apologia d’un programa i d’una forma de gestionar un Ajuntament com el de Carmena, que no és precisament el que les Marxes defensen des de la seva aparició.
A les Marxes participen de manera activa sectors – com, per exemple, els que lluiten per la remunicipalització dels serveis públics o les plataformes contra els desnonaments – que venen lluitant contra el govern “del canvi” de Carmena, que ha passat “olímpicament” de les seves promeses electorals amb contingut rupturista.
Els «ajuntaments del canvi», que tenen a Manuela Carmena i Ada Colau com a model, no estan duent a terme cap projecte alternatiu de govern que afavoreixi els que més hem patit les polítiques d’austeritat, sinó tot el contrari. Governen seguint de manera rigurosa la «Constitució i la Llei». No canvien en l’essencial les polítiques aplicades per PP i PSOE excepte en qüestions puntuals i simbòliques.
Errejón no tenia dret, més encara quan el seu partit ha donat un suport només formal a les Marxes, d’utilitzar-les per fer propaganda del que ell creu que és un ajuntament del canvi. Podemos, fins i tot, va convocar una concentració una setmana abans de les Marxes, per defensar la seva proposta de moció de censura, que apareixia com a «alternativa» a la mobilització de dissabte passat.
L’estratègia de Podem i IU és portar tota la mobilització al carrer per dins de les institucions del règim, per tal d’enfortir una alternativa electoral al PP que els permeti acabar formant un futur govern en coalició amb el PSOE.
L’estratègia de la majoria de les organitzacions i moviments que formem part de les Marxes és diferent. Es tracta de construir un moviment d’oposició al govern amb un programa de ruptura amb aquest règim podrit del 78 i amb la UE i la Troika, que es consolidi com un espai d’unificació de les lluites.
Només des d’aquestes lluites és possible, no només derrotar els plans del govern, sinó anar construint «institucions» alternatives aixecades pels propis treballadors/es i sectors populars.
