“Ens trobem encara davant dècades de treball obstinat, de faltes, de correccions i de reconstrucció. D’altra banda, no oblidem que l’edificació socialista no pot aconseguir el seu coronament més que sobre el pla internacional.” Conferència pronunciada per Leon Trotsky el 27 de novembre de 1932 a Copenhaguen amb motiu del quinzè aniversari de la Revolució d’Octubre.
Corrent Roig (Corriente Roja), que ja existia com a organització des de 2004, es va conformar com a partit polític l’any 2012, sota la premissa de posar en l’ordre del dia “la lluita pel poder obrer i la instauració del Govern dels treballadors/es i el poble com l’únic camí per a la transformació de la societat capitalista en socialista” (VIª Trobada Estatal de Corriente Roja, BDI Nº 4). Així, la Trobada va resoldre definir-se com una organització leninista i revolucionària i començar a fer passos per a avançar en la seva construcció enmig de l’ascens de les lluites i el sorgiment del 15-M.
El 2012 es tanca un cicle de lluites…
Els anys anteriors al 2012 van ser anys en què es va viure un enorme ascens de les mobilitzacions obreres, juvenils i populars, que van formar part d’un ascens mundial que va tenir com una de les seves màximes expressions les primaveres àrabs.
Les lluites obreres, en particular a Galícia i Euskal Herria en el 2009, es van anar generalitzant, donant peu a la Vaga General del 29 de setembre contra la Reforma Laboral del Govern de Zapatero. A aquesta Vaga General li van seguir centenars de vagues (la mineria, la sanitat -Marea Blanca-, nova vaga genera a Euskal Herria i jornada estatal de lluita; l’educació, els i les estudiants…).
Enmig d’aquest enorme ascens sorgeix el 15 de maig de 2011, l’anomenat 15-M. En una situació d’enorme crisi econòmica, social i política, un sector de la joventut, a la qual havien promès que, si es formava, estudiava carreres i cursava màsters, tenia un futur de “treball fix, adossat i vacances pagades”, se sentia traïda. Encara que el 15-M era un moviment progressiu, li faltava la perspectiva de la classe treballadora. En aquest sentit, des de les nostres modestes forces, tractàvem d’incidir perquè la classe treballadora irrompés en ell amb els seus propis mètodes de lluita i organització.
Un any després, la Marxa minera a Madrid es converteix en una fita política que encoratja més radicalització del moviment com van reflectir mobilitzacions com la de Rodea el Congreso (25-S, 2012) i una altra Vaga General el 14 de novembre contra la nova Reforma Laboral del Govern de Rajoy.
Aquest període d’ascens va tenir com un dels seus més clars reflexos la multitudinària Marxa de la Dignitat el 22 de març de 2014 que, per fora dels grans aparells sindicals i polítics, va portar a Madrid a diverses desenes de milers (entorn d’una mica més de 200.000 persones) i van marcar a partir d’aquí un punt d’inflexió. Aquest ascens, si bé va ser general, va tenir com a epicentre de la protesta, durant un llarg període a Madrid, on només oficialment hi havia 10 manifestacions diàries, i prosseguiria a majors manifestacions a Catalunya fins al 2017.
Excepte parcialment a Catalunya –que estava enmig d’una lluita creixent per l’autodeterminació- aquest període es tanca amb la irrupció del fenomen Podem després de les Eleccions Europees del 25 de maig de 2014.
… I s’obre un cicle electoral
De manera paral·lela al procés de les ‘Marxes de la Dignitat’, l’11 de març de 2014 es funda Podemos, que va aparèixer com el portaveu de “la majoria social que ja no es reconeix en aquesta Unió Europea ni en un règim corrupte sense regeneració possible”, aixecant les banderes del 15-M i les Marees. La irrupció de Podemos en el panorama polític va generar grans dosis d’il·lusió i esperança en importants sectors de la població que van veure en aquest nou partit una possibilitat de transformació social. La realitat va ser que, molt primerencament convertit en aparell electoral, Podemos es va integrar en el marc i els límits del règim monàrquic i les seves institucions i en elles va dipositar totes les seves aspiracions polítiques.
Una organització revolucionària com la nostra col·loca en el centre l’acció extraparlamentària en totes les conjuntures, electorals o no. És just per a impulsar-la i enfortir-la que hem participat, sempre que ens ha estat possible, en les campanyes electorals i hem batallat per a tenir presència en les institucions parlamentàries, usant-les d’altaveu de les reivindicacions populars, socials i polítiques i per a defensar un règim polític i social alternatiu, socialista, en el qual governi la classe treballadora juntament amb els sectors populars, basant-se en la seva autoorganització democràtica.
Des dels seus inicis, Corrent Roig vam defensar el no pagament del deute i trencar amb l’engendro antidemocràtic i social del capital financer que és la UE, aixecant la bandera de la solidaritat internacionalista i de la lluita, al costat de la resta de seccions de la Lit.ci, per una Europa dels treballadors i les treballadores i els pobles.
Així, vàrem participar a Sindicalistes per la Unitat Popular en la candidatura Unitat Popular-IU, en les Eleccions Generals de 2015 (amb qui vam trencar posteriorment per la integració de Unidad Popular dins del projecte de Unidas Podemos). Vàrem presentar candidatures obreres, dirigides a la classe treballadora i la joventut, a les Eleccions Europees dels anys 2015 i 2019, candidatura municipal en Tocina-Los Rosales (Sevilla) l’any 2019, i candidatura a la província de Tarragona (Catalunya) l’any 2021, en defensa de les represaliades polítiques perseguides per lluitar per l’autodeterminació.
En un sistema tan antidemocràtic com el de l’Estat espanyol no hi ha cabuda per a partits com el nostre, per això sempre que no hem pogut presentar candidatura pròpia ens hem posicionat amb l’objectiu de difondre el nostre programa i construir el nostre partit, perquè com a organització revolucionària hem d’usar totes les eines, per petites que siguin, per a divulgar un programa de lluita per una sortida obrera, revolucionària i socialista.
La nostra convicció en la lluita de la classe obrera
Tot i que durant aquests anys l’escenari polític va estar marcat per l’aclaparador protagonisme de les classes mitjanes i les capes de treballadors/es acomodats/es, a Corrent Roig mai vam deixar de creure que la classe obrera –en estreta aliança amb les masses treballadores i populars- és l’única que, per la seva ubicació social en la producció, té la capacitat de transformar la societat. Nosaltres seguim fermament convençuts/des que la classe obrera ha d’entrar en acció i ocupar el centre del tauler polític sense deixar en mans alienes el que li correspon fer a la nostra classe.
És des d’aquest convenciment que vàrem segui secundant totes les lluites obreres que en aquests anys van esclatar: la lluita dels treballadors/as d’UPS-Vallecas contra els EROS i la defensa dels llocs de treball, la lluita dels taxistes contra l’uberització, la de les jornaleres andaluses, la de tantes empreses com Extruperfil, Nissan, Coca-Cola, Titanlux, Panrico, Alcoa, Indra, etc… La nostra defensa als i les treballadores mai va perseguir l’objectiu conciliador de buscar una sortida “intermèdia” o “favorable”, confiem en la força de la nostra classe i en la premissa que no hi ha canvi social sense lluita obrera.
Construir-nos a l’interior del moviment obrer va ser també una tasca prioritària. En aquest sentit, durant anys el nostre Partit sempre va ser avantguarda en la tasca per reorganitzar als sectors de la classe obrera i a l’activisme obrer que trencava amb la burocràcia sindical. D’aquí l’obstinació i el nostre enorme esforç en la construcció del sindicat Co.Bas i l’impuls de Blocs o agrupaments de Front Únic i organismes d’Unitat obrera de tots els sectors antiburocràtics (Marxes de la dignitat, el Bloc Combatiu de Classe, la Coordinadora en Defensa del Sistema Públic de Pensions o els propis Comitès d’Empresa). Perquè només donant-nos suport en la mobilització i en el desenvolupament d’aquests organismes i fent front al sectarisme i el particularisme podrem construir una sortida a aquest sistema. Una unitat que no pot anar separada dels seus veritables objectius que és la defensa dels drets i reivindicacions de la classe obrera. Perquè la UNITAT no és una “abstracció”, una paraula buida que serveixi després per a avalar Pactes Socials, signar EROS i acomiadaments.
I en la lluita contra totes les opressions
Corrent Roig neix per a lluitar per un món nou, on, com digué Rosa Luxemburg, siguem “socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures”. D’aquí el nostre compromís des del primer moment en les lluites contra tota forma d’opressió, com a part de la lluita de classes i necessàries per a unir a la classe treballadora en el camí cap a la presa del poder, per una revolució socialista i per un govern dels i les treballadores.
A Corrent Roig donem la batalla perquè la classe obrera, en la mesura de les seves possibilitats, entri en la disputa de la direcció de les lluites per les seves reivindicacions democràtiques, amb una orientació i una perspectiva de classe i per a intentar acabdillar els sectors oprimits en la lluita revolucionària.
Hem donat un combat teòric, polític i programàtic, contra les teories del “patriarcat” i altres ideologies que propugnen la unitat dels sectors oprimits per sobre de les classes socials, lligant les seves demandes concretes a la confrontació amb el sistema, les seves institucions i les classes dominants, i alhora combatre totes aquestes organitzacions que, tacant el nom del marxisme revolucionari, han deixat de costat la lluita contra les opressions, ratllant aquestes lluites, fins i tot, de reaccionàries. La nostra obsessió ha sigut cridar al conjunt de la classe obrera i estudiantat a mobilitzar-se pels drets de les dones, del col·lectiu LGTBI, dels i les migrants i resta de sectors oprimits. És amb aquesta orientació que vàrem intervenir en les multitudinàries mobilitzacions contra l’intent de reforma de la Llei de l’avortament per part del ministre Gallardón el 2014, en la Vaga o aturada de dones del 8-M el 2017 i 2018, en les mobilitzacions contra l’homofòbia i el racisme, o pels drets de les persones LGTBI i per una nova Llei Trans.
No podem parlar d’aquests 10 anys sense esmentar la lluita del poble català, que ha qüestionat el règim monàrquic i ha estat un factor de crisi per a tots els governs que han passat per la Moncloa. Catalunya va confirmar aquella cèlebre expressió de Leo Trotsky que la qüestió nacional és l’embolcall de la indignació social. La crisi econòmic-social va esperonar els problemes democràtics històrics i va convertir la qüestió nacional en el recipient d’un enorme descontentament social que va acabar agrupant diversos milions de catalans, amb els partits de la petita i la mitjana burgesia catalana al capdavant. A Corrent Roig se’ns ha acusat alhora de ser espanyolistes a Catalunya i de ser independentistes a Madrid, però el que sempre hem estat és ferms en la nostra defensa del legítim dret a l’autodeterminació, defensant la voluntat del poble català fos el que fos, entenent la lluita per la República catalana com el primer pas per a posar en escac al règim monàrquic hereu del franquisme i, a la calor de la mobilització, obrir les comportes per a imposar les demandes obreres i populars amb la perspectiva de construir una Unió de Repúbliques Ibèriques. Amb aquest convenciment, vàrem participar en les massives mobilitzacions de l’11-S i vam ser part de la candidatura CUP-Crida Constituent (2015), amb la qual posteriorment vam trencar per no estar disposats/des a investir a un govern de CiU, tingués la cara que tingués. El punt més àlgid d’aquest procés, sens dubte, va ser el referèndum del 1-O i la Vaga General del 3-O, el moment en què més afeblit ha estat el règim des de la Transició i on més a prop va estar el poble català de garantir el seu dret a decidir. El 1-O va ser un veritable aixecament popular en el qual el poble autoorganitzat va garantir i va defensar el referèndum, enfrontant una salvatge repressió. Dos dies més tard, el poble català va organitzar una de les vagues generals més massives en els últims anys en la qual participàrem juntament amb el sindicalisme alternatiu defensant el dret a decidir, els resultats del referèndum i denunciant la repressió.
El 1-O va anar molt més allà del que esperava i volia el Govern de la Generalitat, que mai va estar disposat a lluitar fins al final. Davant la covardia de direcció independentista -que va paralitzar la proclamació de la República catalana, va lliurar les institucions sense oposar resistència davant l’aplicació del 155 i va acceptar, submisa, la sentència de presó als i les dirigents independentistes– i davant la descomunal repressió deslligada per l’Estat espanyol, el govern i totes les seves institucions, Corrent Roig vam defensar en tots els territoris activament l’amnistia per als presos i preses polítiques i per a tots els i les represaliades i perseguides, així com també vam fer una crida a l’autoorganització, a no acatar consignes imposades al moviment i a prendre la lluita contra la sentència, pel dret a decidir i contra la repressió en les nostres pròpies mans.
La formació del govern de coalició i la gestió de la pandèmia
La vida del govern de coalició PSOE-UP ve a coincidir amb la pandèmia. Un govern inèdit que alguns/es van qualificar com a històric i “el més progressista de la història”. Corrent Roig, que no ens deixem enlluernar per les pomposes declaracions per les quals aquest govern va venir precedit, vam dir des del primer moment que hi havia moltes raons per a no tenir-hi cap confiança i alertàvem que no hi hauria cap conquesta sense mobilització.
La nostra actuació es va dirigir a explicar que el govern venia “amb la intenció d’estabilitzar la situació política al servei de la Monarquia i governar la desacceleració econòmica i la probable recessió que s’acostava, segons els dictats de la UE i de l’Ibex 35. A canvi aprovarien algunes mesures parcials per a intentar justificar l’injustificable i farien molta política d’aparador” (declaració de Corrent Roig, novembre de 2019).
En aquests més de dos anys ens vam mantenir en la denúncia i l’exigència al govern fent una crida a la classe treballadora i a la joventut a sortir al carrer, sota la premissa bàsica que “Governi qui governi, els drets es defensen”.
La vida va demostrar que l’actuació del govern de coalició no va venir dictada per protegir la vida i atendre les necessitats socials més urgents, sinó per a defensar els beneficis de les multinacionals.
En nom de la salut pública, van restringir drets i llibertats, intensificant la repressió. La seva protecció a l’Emèrit i a l’Església Catòlica o el seu paper en els indults a els/les preses independentistes, són igualment significatives de la seva defensa acèrrima del règim monàrquic.
Han demostrat ser un govern de la pàtria i el patró i d’un servilisme extrem a la UE. Unides Podemos no només no va fer girar a l’esquerra al PSOE tal i com prometien, sinó que després de la seva entrada en el govern Sánchez i la complicitat assumida, podríem dir que s’ha iniciat el cicle descendent de la seva influència, tant entre l’activisme com entre sectors de masses que van dipositar en ells la seva confiança.
Davant d’això, nosaltres hem continuat construint espais de lluita i intervenint en aquests, com la lluita dels bombers forestals, la del personal interí en Frau de Llei contra l’Icetazo, la lluita pel reforç de la Sanitat Pública, contra les Reformes Laborals i la defensa de les pensions i les nombroses manifestacions contra el masclisme i la lgbtifòbia.
Una dècada construint un partit mundial per a la revolució
“Avançar en el procés de construcció de Corrent Roig, exigeix per tant assumir conscientment la seva vinculació a la tasca ineludible de tots/es els/les revolucionari/es de construir un partit mundial per a la revolució socialista. Es tracta, per tant, de posar al servei d’aquesta colossal tasca les nostres modestes forces” (VIª Trobada Estatal de Corriente Roja, Tesi per a l’adhesió de Corriente Roja a la construcció de la Internacional).
Amb aquestes paraules Corriente Roja/Corrent Roig s’adhereix, l’any 2012, a la Lliga Internacional dels Treballadors – Quarta Internacional (Lit-Ci) fundada fa ara 40 anys. Entenent que una organització que té com a nord que la lluita de la classe obrera és internacional només podíem continuar existint essent part d’una Internacional revolucionària per a fer-li front a l’imperialisme capitalista.
L’obstinació per construir-nos essent fidels als criteris de classe i la convicció en l’internacionalisme revolucionari per la construcció d’un Partit mundial han estat i són trets centrals del nostre corrent, ens han permès sobreviure en les pitjors condicions, malgrat els nostres molts errors-. Sens dubte reivindiquem aquesta tradició i ens sentim orgullosos/es d’ella. El millor exemple avui és Ucraïna que combina la lluita internacionalista, la lluita contra les opressions i la cerca d’una línia d’independència de classe.
Corrent Roig representa la continuïtat de la lluita per la reconstrucció de la IV Internacional de la Fracció Bolxevic del PST, el PRT i tot el nostre corrent internacional. Sobrevivim enmig de canvis descomunals i quan els altres han anat desapareixent o integrant-se en el règim. La Lit.ci i el nostre Partit se sostenen perquè un grapat de quadres, encara que sigui amb molts errors, van seguir essent sempre fidels als principis del marxisme revolucionari, mai van travessar el rubicó per a passar de les trinxeres als palaus.
La vida ha demostrat que no hi ha dreceres basades en la construcció d’aparells electorals. Ningú ens estalviarà el treball quotidià i sacrificat de construir una força revolucionària arrelada en el moviment obrer i popular i entre la joventut que tingui com a objectiu, no arribar al govern de l’estat capitalista, sinó destruir-lo i imposar un govern dels/les treballadors/es. En aquesta tasca treballem Corrent Roig fa una dècada i ho continuarem fent durant 10 anys més.
