Entrevistem a Àngel Alonso, professor de castellà de 1r de batxillerat a l’Institut públic Cavall Bernat, a Terassa.

Has notat un empitjorament en la teva feina o en la resta de serveis públics en els últims anys?

Evidentment, o sigui, en concret en l’àmbit educatiu, l’aprovació del decret de plantilles ha fet que els instituts, la democràcia interna dels instituts, hagi caigut, i les diferents reformes educatives que s’han portat a terme, sobretot des de l’última, des de la LOMLOE, ha fet que el nivell educatiu baixi dràsticament. De fet, hi ha una sobresaturació en tots els serveis públics. Vas al CAP, trigues un mes a aconseguir una data; vas a serveis socials, trigues tres mesos a aconseguir una data. Totes les urgències estan saturadíssimes. Ara mateix hi ha un greu problema en els serveis públics, hi ha un infrafinançament bastant gran aquí a Catalunya i a la resta de l’Estat. O sigui, no és una qüestió exclusiva catalana.

Estàs afiliat a algun sindicat?

Jo estava afiliat fins fa tres mesos. Fa tres mesos vaig deixar Comissions Obreres. Portava afiliat des del primer dia que vaig treballar a la pública, quan em van nomenar per treballar. Vaig anar a la tarda a afiliar-me a Comissions Obreres i he estat cinc anys afiliat.
Ara he de buscar un sindicat perquè, després de la signatura de l’últim pacte —el que es diu el pacte de les gambes—, ja no em sento representat per aquest sindicat. I ara suposo que acabaré a USTEC o a Esquerra Sindical, segurament.

Has participat en alguna lluita del sector?

Sí, de fet, aquí al Cavall Bernat, amb en Fran, l’altre tutor de batxillerat, hem estat a l’estructura de l’Assemblea de centre, i som els que hem anat portant les diferents idees que sortien a l’Assemblea de Zona d’aquí de Terrassa. I he fet totes les vagues que s’han fet menys l’última, i he participat en totes les manifestacions.

Per què no s’ha fet una vaga indefinida?

Perquè el col·lectiu no ho volia. Al febrer vam tenir la primera vaga, i es va seguir amb una vaga amb diferents dies al març, que va culminar amb la vaga més gran de la història de la comunitat educativa a Catalunya, després del 8 de març. Després d’això es va fer una consulta al col·lectiu sobre com continuar, i la majoria va votar per fer vagues descentralitzades: un dia al Servei Territorial del Vallès Occidental, un dia al de Barcelona, un dia al de Tarragona, i així. Però va ser perquè el col·lectiu no ho volia. Quan es va votar, no es volia.

Quins creus que han sigut els errors? Per què creus que no s’ha fet una vaga indefinida?

Realment ha estat un problema de gestió del temps i de gestió d’expectatives i de forces. Crec que els sindicats convocants no s’esperaven que CCOO i UGT signessin l’acord de les gambes tan d’hora. Potser s’esperaven algun tipus de pròrroga, però no tan d’hora. Després, la vaga general d’educació a Catalunya del març va ser tan gran que no s’ho esperaven, i això els va agafar sense capacitat de resposta. Es va perdre molt de temps a l’abril perquè no se sabia com gestionar tota la força que havia mostrat el col·lectiu. I després ja ens vam trobar al juny, quan les vagues ja no tenien el mateix sentit, perquè el curs estava acabant i tampoc hi havia el mateix impacte.

Creus que s’hauria de plantejar de cara al setembre?

Sí. Jo crec que de cara al setembre, si no hi ha resposta, es podria plantejar no començar el curs, el 8 de setembre o l’1 d’octubre. O sigui, aturar el sistema a l’inici del curs. Però també ara mateix el moviment s’ha de reestructurar i s’han de marcar objectius clars. Al març teníem molt clars els objectius: pujada de salaris, baixada de ràtios, menys burocràcia i retorn de la democràcia als centres. Ara al setembre s’ha de tornar a plantejar quins són els objectius, perquè la pujada salarial ja no té el mateix sentit si es vincula a l’IPC. S’han de revisar les prioritats.

Per què creus que el moviment estudiantil ha quedat enrere?

Perquè el moviment estudiantil en educació secundària no té gaire recorregut. A la universitat funciona més, però a la secundària la majoria d’alumnes es prenen les vagues com un dia sense classe i ja està. També hi ha un corrent ideològic darrere de molts professors que fa que no s’animi els estudiants a reunir-se i organitzar-se per si mateixos en assemblees, perquè això pot suposar un “perill” per als centres. El centre no funciona igual si hi ha assemblees d’estudiants que poden fer contrapès a les decisions de l’equip directiu. Si la gestió no és bona, això pot generar pressió interna.

Com creus que es podria revertir aquesta situació perquè el moviment estudiantil funcioni?

Per començar, deixant espai als alumnes per poder-se reunir: espai físic i espai horari. No té sentit dedicar hores de tutoria a xerrades que moltes vegades no acaben de ser útils i no deixar que els alumnes s’organitzin en assemblees. Però això té molt a veure amb el decret de plantilles del 2017-2018, que va donar molt poder als equips directius i va reduir els contrapesos. S’ha de deixar als estudiants que s’organitzin i participin en les decisions del centre. Si no, és molt difícil que el sistema funcioni correctament.

Com t’ha afectat econòmicament aquesta lluita?

Entrevistat: He perdut prop de 1.100 euros en aquesta lluita. Però s’ha d’entendre la lluita sindical i social com una inversió. He deixat de guanyar aquests diners, però ho veuré reflectit en el futur amb les pujades salarials. Econòmicament també ha afectat la meva parella, que també és professora. Entre els dos hem deixat de guanyar uns 2.200 euros. Però al final és una inversió d’esforç per aconseguir millores, no només econòmiques sinó també del sistema educatiu.

Què penses de la mesura de posar Mossos d’Esquadra als instituts?

Seria interessant que expliquessin per què volen posar Mossos als instituts. No sé si el problema és por als alumnes, a les famílies o als equips directius. No veig quina funció poden fer els Mossos que no pugui fer una integradora social. Una integradora social està molt més preparada per a aquest tipus de contextos que no pas un Mosso d’Esquadra. Si l’objectiu és criminalitzar els alumnes, això és un problema greu. A més, els centres escollits per aquest pla pilot tenen una alta presència d’alumnat migrant, cosa que també s’hauria de qüestionar.

Com i qui pot solucionar la crisi dels serveis públics?

Primer de tot, escoltant els professionals que treballen en aquests serveis públics. No té sentit que les reformes educatives les facin persones que no han trepitjat mai una aula de secundària o primària. Si no s’escolta la gent que hi treballa cada dia, les reformes no funcionen. A la resta de serveis públics passa el mateix. S’ha d’escoltar les persones que fan la feina diària, des dels nivells més baixos fins als més alts.

Quin missatge donaries al professorat?

Que no tinguin por de sindicalitzar-se ni de reunir-se, i que els equips directius són companys de feina amb un càrrec, no són figures intocables.

Imatge: @migueleidos via X