Entrevistem a l’Eduard, professor de primer de batxillerat i 4t d’ESO i també coordinador d’aquest curs a l’Institut Cavall Bernat, a Terrassa.

Has notat un empitjorament en la teva feina arran de l’estat del servei públic els últims anys?

A nivell personal, la veritat és que no. Però sí que és cert que la nostra càrrega de feina i la nostra pressió, a vegades autoimposada per nosaltres mateixos per intentar fer bé les coses, cada cop és més gran. Tenim més feina, més burocràcia i més tasques que ens obliguen a dedicar moltes més hores dins i fora del centre. Hores que sovint no es veuen i que, evidentment, no estan pagades enlloc.

Estàs afiliat a algun sindicat?

Sí, estic afiliat a un sindicat i he participat en algunes lluites del sector: vagues i mobilitzacions que hi ha hagut aquest any. He participat en algunes, no en totes, però en totes les que he pogut.

Per què no s’ha fet una vaga indefinida com a València?

No ho sé. Potser no s’ha estat prou valent, o potser s’ha vist que a València tampoc no ha acabat de funcionar del tot. No n’estic segur. També pot ser que, com a col·lectiu educatiu, estiguem una mica adormits. A més, socialment no som un col·lectiu tan valorat ni tan ben vist com altres sectors essencials, com la sanitat. Quan hi ha problemes en la sanitat, la societat reclama solucions immediates. En canvi, l’educació sovint queda en un segon pla i sembla que la formació dels fills i filles no sigui tan rellevant.

Creus que s’hauria de plantejar una vaga indefinida al setembre?

No ho sé, si funcionaria o no. Però sí que és una opció que s’hauria de posar sobre la taula. També s’hauria de decidir mitjançant votacions. Caldria trobar una mesura que fos adoptada per la gran majoria del professorat que volgués impulsar noves vagues i mobilitzacions. Penso que és una qüestió que s’ha de consensuar tant a nivell sindical com a nivell del professorat i de les assemblees de cada centre.

Penses que l’estudiantat s’ha quedat enrere en aquesta lluita? Jo, que soc estudiant, sento que no estan gaire conscienciats ni mobilitzats com vosaltres. En canvi, en temes com Palestina o altres qüestions socials sí que hi participen.

No ho sé. Potser tu ets diferent, però tinc la sensació que gran part de l’estudiantat d’avui dia, tot i que encara és molt jove, té poca iniciativa per reivindicar els seus propis drets. Tots som joves i ens interessen unes coses més que unes altres, però penso que hi ha d’haver una voluntat personal de descobrir qui ets, de conèixer-te a tu mateix i de posicionar-te davant les lluites socials. Si no hi ha aquest interès, és difícil avançar.

Com creus que es podria revertir aquesta situació?

A través de la mobilització, la conscienciació i el foment del pensament crític dins i fora de les aules. Mitjançant xerrades i qualsevol iniciativa que permeti a l’alumnat prendre decisions pròpies de manera crítica i saber posicionar-se. Han de conèixer què hi ha sobre la taula a nivell polític i social. Sobretot, cal motivar-los perquè siguin part activa d’aquesta lluita.

Què penses de la mesura de posar Mossos als centres educatius?

Espero que finalment no es dugui a terme. Em sembla una mesura totalment absurda. Entenc que, en situacions puntuals, es pugui necessitar l’ajuda dels Mossos o d’algun cos policial, i això ha passat i pot passar. Però tenir-los de manera fixa als centres no té cap sentit. És una mesura que vulnera drets i que no aporta res positiu.

Qui i com pot solucionar la crisi dels serveis públics?

Et diria que nosaltres, però és complicat que professorat i alumnat la solucionem per nosaltres mateixos. El que sí que podem fer és visibilitzar les inquietuds i el malestar que existeixen. Podem transmetre aquesta realitat i esperar que les institucions escoltin aquestes demandes i actuïn en conseqüència.

Per acabar, quin missatge donaries a l’estudiantat i al professorat en aquesta lluita?

Que no lluitin només per avui, sinó també per demà.

Imatge: e.g.fotografia