Per Eusebio López

Què passa a l’Estat Espanyol que no dimiteix un polític encara que l’agafin ficant la mà a la caixa forta? Sempre tindrà el “i el tu més”, o “això ho fan tots”, o el tan gastat “és una campanya de desprestigi”; el “tots som iguals” és ja un clàssic.

Tant fa que als papers aparegui amb totes les lletres M. Rajoy, és igual que es comprovi que la Sra. Cifuentes no va trepitjar ni una classe del màster que diu que va aprovar, o que l’Aguirre estigués a un toll de granotes, ella era la princesa encantada que no s’assabentava de res; a ningú sembla importar-li, i menys a ell, que el treguin els mitjans de vacances amb un Narco convicte i confés, quan un era subministrador del servei gallec de salut i l’altre alt càrrec d’aquest servei…

Aquí no dimiteix ni déu! Sona propi de Berlanga, però és que Berlanga és el millor retratista de l’“Espanya” actual. Una llàstima que sigui mort, perquè ens podria haver regalat una altra de les seves obres mestres.

Quina és la raó perquè un polític espanyol no dimiteixi, mentre que als altres estats capitalistes dimiteixen per assumptes que estan a anys llum de gravetat dels d’aquí?

No és que aquests estats siguin precisament humanitaris, són responsables de bombardejos i ocupacions militars, de polítiques d’ajust i retallades molt semblants a les que aquí s’apliquen; però hi ha un tema que es prenen en serio: si t’agafen fent trampa, dimiteixes.

A Alemanya, pel plagi d’una tesi (no la falsificació d’unes notes, que és delicte) van dimitir alguns ministres; a Gran Bretanya un ministre va dimitir perquè va voler evitar pagar una multa de trànsit (una multa de trànsit!); al Japó algun va arribar a plorar demanant perdó públicament. No fa gaire que a França han detingut a Sarkozy pel mateix delicte que s’acusa a M. Rajoy, finançar il·legalment al seu partit pel mateix que era amic d’Aznar, Gadafi.

A Corea del Sud l’any passat van estar diversos mesos mobilitzant-se massivament als carrers, fins i tot amb vagues generals, fins que van aconseguir fer dimitir a la presidenta de la república, acusada de corrupció.

Que tenen els polítics espanyols perquè aquesta assumpció de responsabilitats els rellisqui? I què té la societat espanyola per assumir amb paciència aquest insult constant a la intel·ligència?

La raó de fons és que el capitalisme espanyol és com una sangonera que viu dels Pressupostos Generals de l’Estat, dels pressupostos de les CCAA i dels municipis; el gruix del capitalisme espanyol espera en candeletes l’aprovació d’aquests pressupostos, perquè d’aquí traurà els rèdits de les seves inversions. Gràficament descrit, la “llotja del Bernabéu” és l’exemple d’aquest capitalisme espanyol; i els polítics espanyols estan abonats a aquesta Llotja, començant per M. Rajoy.

No és l’única explicació, però a partir d’aquesta es construeix tot un estat que ens condueix al fet que el “tots som iguals” tingui un punt de debò; els altres dos partits d’aquesta coalició de govern “in pectore” que han construït, PSOE i C’s, tenen molt a amagar.

Els primers perquè estan enfangats en assumptes de corrupció d’alta volada (EROs), i els altres perquè són “aprenents de bruixot”, i com a bons polítics espanyols saben que els seus amics de l’IBEX 35 solament els deixaran governar si, quan arribin a la Moncloa (si és que arriben), faran el que han fet PPSOE: saquejar els comptes públics, fer obres estúpides i faraòniques… perquè les grans constructores construeixin AVEs, ports exteriors, aeroports, Ciutats de les Arts o de la Cultura (País Valencià i Galícia unides per l’amor a la “cultura”), fins a la porta de casa. Encara que no serveixin per res i solament suposin que dins de deu anys les hàgim de rescatar entre tots.

En aquest fangar de corrupció també hi trobem les cúpules dels principals sindicats espanyols, que porten dècades vivint de les subvencions de l’estat, dels cursos de formació, de ser part d’empreses que gestionen les pensions públiques, d’on treuen generosos beneficis. Com mossegaran la mà que els dóna de menjar?

Aquesta ben pot ser una altra explicació perquè la societat espanyola estigui adormida, i toleri passivament una corrupció que ho podreix tot.

També pot haver-hi explicacions històriques, i psicològiques. La societat espanyola és una societat infantilitzada fins a la nàusea; si fins i tot requerim d’un “papa/rei” que, com a fills esgarriats, ens digui el que hem de fer, sense cap altre aval que la biologia, i on l’apologia de la ignorància és la seva pota fonamental. Veure a una dona criticar a Mallorca que es parla català, i després dir: “No torno a Canàries”, faria riure, sinó fora perquè expressa aquesta ignorància fomentada des dels poders i els mitjans.

Però la raó més profunda és la històrica, que està lligada a aquesta ignorància de la qual tant es treu pit a l’Estat Espanyol (com més ignorant, més gràcia fa, riem de l’ignorant). És un dogma que fins i tot Rajoy diu emfàticament (i segurament hi creu, perquè el seu llibre de capçalera és el Marca): “Espanya és la nació més antiga del món”. Ja li val.

Aquest mirar-se el melic d’un Estat que no guanya una guerra des de fa 400 anys, però segueix brindant com els Terços de Flandes (com va fer un dirigent de VOX), és d’una altivesa que fa por. L’arrogància dels polítics espanyols és directament proporcional a la ignorància de la qual fan gala (no vol dir que ho siguin, alguns llegeixen més que el Marca). Aquesta explicació històrica, que ha construït la psicologia del polític espanyol, va lligada a un classisme malaltís. El menyspreu cap als de “sota”, aquí ningú vol ser obrer ni l’obrer. Aquest és “classe mitjana”, el “fidalguisme” espanyol que tapa les seves vergonyes amb la capa i el barret d’ala ampla, que vol semblar-se als poderosos sense ser-ho, li porta a una incapacitat congènita per reconèixer els propis errors, i assumir les seves conseqüències. És una altra cara de la infantilització de la societat.

Evidentment no és fàcil acabar amb aquestes estructures socials, polítiques… fins i tot psicològiques; per això hauríem de seguir l’exemple de Corea del Sud, mobilitzar-nos fins a derrocar als corruptes. Quan passem de l’“aquí no dimiteix ni déu” és que haurem començat a superar aquesta infantilització de la societat, i a derrocar les estructures que sobre ella s’han construït.