Capitalisme | D’un costat, els vuit homes més rics del món. De l’altre, 3.600 milions de pobres

Per: Diego Cruz

Aquests vuit senyors posseeixen una riquesa de 426.000 bilions de dòlars. La meitat més pobra té l’equivalent a, amb prou feines, el 0,25% de la riquesa global estimada en 255.000 bilions de dòlars. Les dades consten en l’informe «Una economia pel 99%» i van ser organitzades a partir d’informacions del Credit Suisse Wealth Report 2016 i de la llista dels súper rics de la revista Forbes.

Des del 2015, la part que representa amb prou feines l’1% de la humanitat té més riqueses que la resta del planeta. En aquest mateix any, les deu majors empreses del món van tenir una facturació major que la de 180 països junts.

I aquesta desigualtat tendeix a créixer encara més. Entre 1988 i 2011, la renda del 10% més pobre al món va créixer 65 dòlars, mentre que la de l’1% més ric va augmentar 11.800 $, és a dir, 182 vegades més. Als Estats Units, la renda de la meitat més pobra de la població no va tenir alteracions, mentre que la de l’1% més ric va créixer tres vegades.

Qui és aquest 1%? Els 1.810 multimilionaris que consten en la llista de la Forbes són gairebé exclusivament homes: 89%. Acumulen una fortuna de 6.500 bilions de dòlars, equivalent al que té 70% de la població més pobra del món.

L’informe també apunta les dificultats que enfronten les dones. En primer lloc, per tenir una ocupació. Les possibilitats que les dones participin del mercat de treball és un 27% menor que la dels homes. Tenint treball, tenen més possibilitats de quedar fora de la legislació laboral, o sigui, són obligades a romandre en la informalitat. I, finalment, pel que fa a l’ocupació formal, les dones guanyen menys que els homes.

Un capitalisme més «humà»?

L’informe divulgat per l’Oxfam és un important document de denúncia i mostra correctament una de les tendències centrals del capitalisme: una concentració cada vegada major de la riquesa, amb l’augment de la bretxa entre rics i pobres. Quin és el motiu que hi hagi 700 milions de persones vivint sota la línia de pobresa en un món que produeix 255.000 bilions de dòlars? El problema està justament en el que es proposa: un capitalisme més «humà».

Partint del principi més que correcte que l’actual hiperconcentració és insostenible, l’Oxfam proposa un conjunt de mesures a fi de reduir aquesta desigualtat, que passa per reformes cap a una «economia humana». Aquestes mesures inclouen la democratització dels governs i la cooperació entre ells a favor dels més pobres, l’actuació de les empreses «en benefici de tots» i no exclusivament del guany, l’impost a les grans fortunes amb el combat a l’evasió fiscal, entre d’altres.

Com el mateix informe assenyala, el Banc Mundial, l’FMI, el president Barack Obama diuen el mateix: és necessari reduir la desigualtat. Però, llavors, per què no es redueix? Per què aquesta bretxa augmenta? Perquè darrere de les paraules, els governs i els organismes multilaterals són instruments de l’imperialisme i de la burgesia per mantenir i perpetuar aquesta situació. Demanar-los actuar contra els seus propis interessos és com demanar a un escorpí que es piqui a si mateix. Mai ocorrerà.

Els governs no actuaran contra la lògica que els dóna sentit: la maximització dels guanys. Els Estats Nacionals no actuaran de forma «cooperativa», ja que els interessos de les seves burgesies són irreconciliables i l’imperialisme sempre busca explotar als països colonials i semicolonials.

Però llavors, hauríem de lluitar contra els governs per imposar mesures com l’impost a les grans fortunes i a les transaccions financeres, com proposa l’economista francès Thomas Piketty? És cert que hem de col·locar-nos contra el brutal sistema tributari regressiu que penalitza als més pobres, així com defensar l’impost a les grans fortunes. Però això per si sol resoldria el problema?

La qüestió és que l’Oxfam, Piketty, i d’altres que proposen un capitalisme de rostre humà (com la taxa Tobin, molt discutida a l’inici dels anys 2000), no toquen el centre del problema: el capitalisme és un sistema que funciona fonamentat en l’explotació d’una classe sobre l’altra, que representa la gran majoria de la població. La classe treballadora, que és qui realment produeix les riqueses, contradictòriament gaudeix d’una ínfima part del que ella mateixa produeix. Gairebé tot compon el patrimoni d’aquest 1% de la població.

La desigualtat creixent és reflex d’aquesta contradicció. Posicions com la d’Oxfam parteixen del pressupost que l’existència de treballadors i patrons és legítima, o sigui, és just que alguns treballin i uns altres visquin amb base del treball aliè. El que hauria d’haver-hi, per a ells, és una miqueta de consciència «humana» perquè els empresaris i els governs tornin la vida d’aquests que treballen una mica més suportable. Una utopia reaccionària.

El que existeix no és una mera qüestió de distribució de renda. Els impostos a les grans fortunes no resolen el problema. Tampoc la qüestió de fons és que els rics paguen pocs impostos. Tot el que els rics tenen, des de la fortuna que gaudeixen fins al mateix impost que paguen, és fruit del treball de la classe a la qual exploten. L’explotació, i no la distribució de la renda, és el veritable problema.

I no es pot acabar amb l’explotació sense acabar amb el sistema sobre el qual aquesta s’assenta: el capitalisme.