Escrit per Roberto Laxe, militant de Corrente Vermelha
“L’anàlisi crítica de la Revolució Russa amb totes les seves conseqüències històriques és el millor entrenament per a la classe obrera internacional, tenint en compte les tasques que li esperen com a resultat de la situació actual” (Rosa Luxemburg).
El 2017 es compleixen 100 anys dels “Deu dies que van sacsejar el món”, títol de l’obra del periodista nord-americà John Reed; del terrible terratrèmol social que va significar la Revolució d’Octubre de 1917. Arriba el centenari i sorgeix una pregunta que, sens dubte, farà córrer rius de tinta l’any que ve: què en queda, que es pot aprendre de la seva experiència?
El capital i els seus propagandistes insistiran en el fracàs d’aquesta revolució, palpable, segons ells, arran de la desaparició de l’URSS, l’estat que va sorgir de la Revolució d’Octubre. Des del 1990 afirmen que havia arribat “la fi de la història”, que les revolucions obreres, proletàries, eren un engany i estaven fora de temps. El present i el futur és el de la democràcia liberal. A aquesta teoria dels apologistes del sistema es van sumar ardentment la immensa majoria de les organitzacions obreres i la intel·lectualitat, repetint la lletania: la revolució obrera, el socialisme, és cosa del passat, la novetat, la “nova política” és la “regeneració de la democràcia”.
En aquest marc, sorgeix de nou la pregunta: que queda dels Deu dies que van Sacsejar el Món?
El caràcter de la revolució russa
La Revolució d’Octubre va ser la primera experiència amb continuïtat històrica (70 anys) que va demostrar que és possible expropiar a la burgesia i construir una societat sense capitalistes. Anteriorment s’havia produït la Comuna de París, el 1871, que va durar escassament dos mesos i va ser ofegada en sang. Els “versallescs”, és a dir, la burgesia francesa amb el suport prussià, la va derrotar i va assassinar a milers d’obrers i obreres parisenques que s’havien atrevit a seguir el consell de Marx “d’assaltar el cel”.
Com que va ser el primer pas, a la Comuna hi havia tots els defectes de la ingenuïtat, de la por reverencial al mateix capital, com va analitzar Marx, en afirmar que el seu gran defecte va ser que no es van atrevir a prendre el “sagrat” cor del capital, el Banc de França. Aprenent d’aquest error de la infància del moviment obrer, els bolxevics no van tenir aquesta por, i quan va ser l’hora “d’assaltar el cel”, ho van fer. No sense dubtes, els debats entre ells van ser grans i profunds, però es va imposar la coherència leninista, i el 25 d’octubre (7 de novembre segons el calendari gregorià) de 1917, la classe obrera a través dels soviets d’Obrers i Soldats (Consells Obrers), al capdavant d’un exèrcit fonamentalment pagès, prenia el Palau d’Hivern, establint el primer estat obrer de la història, l’URSS.
La història va prendre molts camins, perquè la revolució russa es va donar en un estat semifeudal, presó de nacions, amb una economia capitalista, en temps d’una guerra mundial, el que va fer que les tasques de lluita contra l’autocràcia, la reforma agrària i l’autodeterminació, per la pau i contra el capitalisme es combinaran d’una manera peculiar, provocant uns ritmes vertiginosos en els esdeveniments. En escassos 9 mesos, de la revolució de febrer a octubre, es va passar de la servitud a l’expropiació del capitalisme. Davant d’una burgesia incapaç ja d’encapçalar la seva revolució, com havien fet anys abans francesos i anglesos, la classe obrera, numèricament reduïda però molt concentrada, va canalitzar les aspiracions de milions de camperols pobres, farts de la servitud i la guerra.
La revolució d’octubre no va ser un “llamp en cel serè”, sinó part d’una onada revolucionària que va travessar mig món, començant pel cor del capitalisme en aquell moment, Europa. Els processos revolucionaris que durant dues dècades van acompanyar la russa van ser incomptables, des de la República dels Consells de Baviera fins a les revolucions alemanyes, la francesa o l’espanyola del 36.
Tots aquests processos van ser derrotats amb l’ascens de les dictadures feixistes, portant a l’aïllament de l’URSS com a única experiència revolucionària. Les mateixes debilitats internes de l’URSS sorgides de l’estat europeu més endarrerit, rere set anys de guerra mundial i civil, juntament amb l’aïllament internacional, va conduir al desenvolupament d’una burocràcia reaccionària interna que va acabar degenerant la Unió Soviètica, deixant-la inservible per a la revolució mundial. El que va caure el 1989/1990 no era l’URSS revolucionària del 17, sinó la seva farsa; l’URSS contrarevolucionària fruit d’aquesta degeneració burocràtica.
La Revolució Russa i la constitució de l’URSS va ser un salt històric molt gran, va ser la demostració, malgrat totes les limitacions, que una societat pot desenvolupar-se, créixer i construir-se sense necessitat dels capitalistes, sinó sobre la base de la nacionalització sota control obrer de la propietat privada dels mitjans de producció i distribució, així com la planificació democràtica de l’economia. L’expropiació va ser un salt qualitatiu a la vida social. Rússia el 1917 era un dels estats més endarrerits d’Europa, mentre que el 1937 estava al nivell de totes les grans potències mundials, tal com explica Trotski a La Revolució Traïda.
L’essència democràtica de la Revolució d’Octubre
La revolució russa, en paraules d’Andreu Nin, fou una revolució de “baix cap amunt”. Els Soviets (els Consells) eren hereus directes de la Comuna de París, són la forma de democràcia directa que la classe obrera russa havia construït a la gran experiència de la revolució del 1905. A diferència d’un Sindicat, que només comprèn els sectors més organitzats de la classe, a la seva avantguarda, com a eina necessària però defensiva en la contradicció entre el capital i el treball; les seves tasques són “d’intermediació” entre el capital i el treball, que aquesta vengui la seva força de treball en les millors condicions possibles, sota el règim de la democràcia obrera.
Els Consells, per contra, agrupen al conjunt de la classe, des dels centres de treball, els barris, etc.; només sorgeixen en moments històrics molt precisos, quan la classe obrera com a tal fa front no només les relacions laborals normals, sinó l’explotació de conjunt. Un consell obrer tendeix, per la seva dinàmica interna, no a la negociació amb el patró, sinó a qüestionar el poder dins de l’empresa, al control de la producció. Si aquest Consell es desenvolupa a escala de tot l’aparell productiu, en coordinar-se entre ells comença a convertir-se en un poder obrer alternatiu a l’estat capitalista. Sorgeix, d’aquesta manera, el doble poder i constitueix les institucions bàsiques de la dictadura del proletariat.
És efímer perquè una societat no pot viure permanentment dividida entre dos poders, el burgès i l’obrer; aquesta contradicció es resol o bé amb el triomf de la revolució o de la contrarevolució. Quan els Bolxevics, no sense intensos debats interns -és falsa la imatge d’un partit homogeni al voltant de la figura de Lenin-, varen decidir que la Insurrecció d’octubre era l’única manera d’entregar el poder als Soviets, estaven reafirmant que només mitjançant de la democràcia directa, obrera, com a base de la dictadura del proletariat, és possible la transformació socialista de la societat.
Amb la seva revolució, la classe obrera no pretenia substituir el poder estatal de la burgesia com va fer aquesta amb l’aristocràcia, tot instaurant un nou model d’explotació, sinó que amb la seva revolució només pot alliberar a la societat de les xacres del capitalisme. El seu paper en la producció li ho impedeix, donat que no és propietària d’altra cosa que de la seva força de treball; per això, si la classe obrera triomfa, la societat s’allibera i si és derrotada, torna a la seva situació d’explotació i opressió.
La importància del partit revolucionari
El que és característic de la revolució russa és que la classe obrera organitzada en els Consells Obrers (els Soviets) va forjar un partit que va tenir l’audàcia d’encapçalar la revolució, d’expropiar el capital i construir el primer estat obrer de la història. Era un partit diferent de qualsevol altre, donat que no es plantejava com a objectiu ésser part d’un parlament burgès per a l’aprovació de lleis que, adornades o no, només serveixen per consolidar el poder del capital. No, el Partit Bolxevic recollia les paraules del Manifest Comunista: “Els comunistes no tenen per què guardar encobertes les seves idees i intencions. Obertament declaren que els seus objectius només poden aconseguir-se derrocant mitjançant la violència tot l’ordre social existent”.
A diferència de les sectes blanquistes, anarquistes, etc., que prenien al peu de la lletra aquestes paraules, traduint la “violència” contra tot “l’ordre social existent” per accions individuals que només portaven veritables desastres enfront del poder burgès, que els massacrava, els bolxevics només confiaven en les masses de treballadors mobilitzats i organitzats.
Sense el partit bolxevic, tota la força interna que la revolució russa tenia serien només focs artificials. L’experiència prèvia de la Comuna de París i el seu temor “reverencial” davant el Banc de França, com les posteriors d’Alemanya, Hongria, Baviera… arribant a la francesa o espanyola del 36, i més a prop nostra, a Portugal i Xile. O les d’abans-d’ahir, les revolucions àrabs. Totes elles demostren per la negativa enfront de l’experiència positiva de la russa, la necessitat imperiosa per al triomf de la revolució de l’existència d’un partit de tipus bolxevic, que racionalitzi mitjançant consignes clares la força social del carrer.
Si hi ha en la revolució russa un moment clau, nodal, que significa el gir cap al triomf, és l’arribada de Lenin a l’Estació de Finlàndia, quan girant-li l’esquena als dirigents bolxevics, que fins aquell moment defensaven el “suport crític al govern provisional”, i dirigint-se als milers de treballadors i treballadores, aixeca la consigna de “tot el poder per als soviets”. Les posteriors Tesis d’Abril, que certifiquen la integració del grup de Trotski al Partit Bolxevic, el situen a la línia de no tornada d’organitzar la insurrecció.
Aquesta és l’essència del bolxevisme, una organització que té com a únic objectiu preparar i organitzar la revolució obrera. Això és el que diferència la revolució russa d’altres revolucions triomfants, com la xinesa, la cubana o la vietnamita; la classe obrera fa la revolució conscientment, amb un partit obrer que té com a eix central fer la revolució socialista. Els partits o organitzacions que varen encapçalar la xinesa, la cubana o la vietnamita ho van fer a contracor, sense molta consciència del que estaven fent, pressionats per l’enemic imperialista i la lluita popular, que els va dur cap a la revolució a pesar seu. Com parafrasejant a Marx el 1850, quan parlant de França deia que el burgès fa el que ha de fer el petit burgès, i aquest fa el que hauria de fer la classe obrera, mentre els interessos d’aquests “únicament es proclamen”.
L’actualitat de la Revolució d’Octubre
Que la burgesia parli de “fracàs del socialisme” per la implosió de l’URSS és normal. No seria l’enemic de la classe treballadora si no ho fes. El fet greu és que pràcticament tota l’esquerra mundial, inclosos amplis sectors del trotskisme, han assumit aquest límit. Com que el “socialisme ha fracassat”, l’únic que podem fer és “regenerar”, ampliar els marges democràtics del sistema.
És cert que la revolució russa es va donar en unes condicions irrepetibles, d’endarreriment, concentració de la classe obrera, guerra mundial i estat feudal decrèpit. És cert que la combinació de tots aquests elements, juntament amb la presència del partit bolxevic, va “facilitar la tasca”. Però, és tan diferent la crisi actual? Amb un capitalisme en decadència, que és l’únic mode de producció dominant a escala mundial, on ja no hi ha intermediaris entre la minoria capitalista, explotadora, i la majoria assalariada, la classe obrera que viu de la venda de la seva força de treball. A Rússia, on va triomfar la revolució obrera, aquesta classe era de 8 milions de persones en un mar de 120 milions de camperols pobres. Avui la relació és inversa. Segons l’OIT, el 70% de la població activa mundial són assalariats i assalariades.
La revolució russa, més enllà de les seves condicions concretes, ens va deixar dues grans lliçons: 1, que la revolució és obra de les masses treballadores a través dels seus organismes democràtics propis, els consells obrers. 2, per dur a terme fins al final les tendències revolucionàries d’una manera conscient, “assaltar els cels”, és imprescindible un partit amb claredat política i l’audàcia en l’acció per fer-ho.
Aquesta combinació entre audàcia i claredat en l’acció es veu clarament a la manera com es va desenvolupar la insurrecció d’octubre. El II Congrés dels Soviets, reunit el 25 d’octubre, va prendre possessió del poder que el Comitè Militar Revolucionari li va entregar rere el triomf de l’aixecament. El món burgès, amb aquest acte, es va estremir perquè la classe obrera russa havia demostrat que sí podien expropiar a la burgesia i instaurar un estat obrer, sense capitalistes ni terratinents.
La decadència del sistema capitalista rere l’esclat de la crisi del 2007 posa als treballadors i les treballadores del món en la necessitat de reprendre el consell de Rosa Luxemburg, analitzar críticament aquest primer gran pas en el camí del socialisme per aprendre de les lliçons del passat.
