En els últims dies, la dramàtica situació d’Alep va atreure la solidaritat dels pobles de tot el món. I no va ser per casualitat. Les escenes d’una ciutat assetjada sota intensos bombardeigs de les forces aèries siriana i russa, amb nens morts retirats dels enderrocs, dones preferint el suïcidi a ser violades per les forces militars del règim, joves enviant missatges d’adéu per internet, combois d’ajuda humanitària i ambulàncies ametrallades i bombardejades pel dictador, porten a la memòria la ciutat de Guernica, bombardejada despietadament per la força aèria nazi durant la Guerra Civil espanyola. El feixisme es caracteritza per la utilització de mètodes de guerra civil contra la població, i no hi ha dubte que la dictadura d’Assad utilitza mètodes feixistes contra el poble sirià.

Escrit pel Secretariat Internacional de la LIT-QI

A Alep es destrueix la narrativa hipòcrita que a Síria hi ha una guerra civil entre el règim “laic” del dictador Bashar al-Assad i grups rebels terroristes.

La dictadura afirma que està combatent terroristes de l’Estat Islàmic. Algú creu que els 500.000 sirians assassinats pel règim d’Assad o els 12 milions de refugiats són terroristes? Què els nens morts pels bombardejos són terroristes?

El que hi ha és una guerra del dictador contra la població siriana que es va aixecar al març del 2011 en la defensa de llibertats democràtiques i justícia social, com a part de la “primavera àrab”. El dictador i els seus aliats prefereixen matar mig milió de civils, expulsar a la meitat de la població de les seves llars i destruir viles i ciutats abans que abandonar el poder.

Potències s’uneixen per ofegar la revolució siriana

Assad i el seu règim romanen en el poder pel suport militar i polític de Rússia i d’Iran. Aquest últim proporciona recursos financers i militars a través de milícies sectàries del Líban (Hezbollah), l’Iraq, Iran, Afganistan i Iemen amb milers de combatents. Rússia proporciona armament punter i bombarders pesats, terrestres i aeris, a més d’efectuar esforços diplomàtics per garantir que la massacre a Síria sigui efectuada sense la interferència de ningú. Per a aquest fi, Putin negocia amb els governs dels Estats Units, Europa, Israel i Turquia.

Els governs dels Estats Units i de les potències europees s’amaguen després de les protestes contra la violència a Síria. Fa pocs dies, el secretari d’Estat nord-americà, John Kerry, va afirmar que Assad va prendre Alep i va demanar compassió amb la població civil. El govern francès va demanar una reunió del Consell de Seguretat de l’ONU, que va acabar sense cap conclusió. Però no hi ha cap acció a més de paraules. Cap sanció contra el règim d’Assad, contra Rússia o contra Iran. Cap armament els va ser lliurat als rebels perquè es defensessin. Ni tan sols es va garantir l’ajuda humanitària per a Alep. Per contra, a l’octubre passat, la Coordinació Nacional de Síria (CNS) va denunciar que John Kerry demanés que baixessin les armes a Alep i es dirigissin a Raqqa per lluitar contra el Daesh (grup feixista autodenominat Estat Islàmic). Les principals potències imperialistes al món es limiten a permetre que els seus socis russos i iranians facin el treball brut d’ofegar en sang la revolució popular siriana.

Els governs d’Aràbia Saudita, Qatar i Turquia completen el cercle d’enemics de la revolució siriana. En plena batalla d’Alep, aquests governs van reduir l’ajuda financera i militar als rebels assetjats a Alep. No va ser per casualitat que el règim sirià llancés pamflets sobre Alep exigint la rendició de la població, i és que tots els països del món la van abandonar.

El govern turc va arribar al punt de moure els pocs batallons de l’Exèrcit Lliure de Síria sota la seva influència cap a Al-Bab i Raqqa, en lloc de lluitar per trencar el setge a Alep. Això  prova que el govern turc mai va recolzar veritablement la revolució, així com cap govern àrab. I la poca ajuda que van prestar als rebels va ser amb l’objectiu de controlar l’oposició, afeblir l’Exèrcit Lliure de Síria i substituir el caràcter de la revolució democràtica per la d’una guerra sectària.

L’Estalinisme internacional dóna suport a la massacre

Enfront del patiment de la població siriana assetjada a Alep, la reacció de les organitzacions estalinistes, castro-chavistes així com la majoria dels partits reformistes que acompanyen l’estalinisme, va ser de commemoració en la defensa de la massacre d’Alep.

En el seu afany per defensar un règim assassí, aquestes organitzacions menteixen sobre els fets i utilitzen una falsa metodologia d’anàlisi.

Repeteixen la justificativa de “Guerra contra el terror” utilitzada per la dictadura siriana, així com per George W. Bush per promoure la invasió i les massacres a Afganistan i l’Iraq.

El que realment passa és que el terror d’estat d’Assad practicat en diverses parts de Síria i ara a Alep ha produït un grau de destrucció i assassinats a sang freda de dones i nens al nivell de l’Estat Islàmic.

L’Estat Islàmic va ser expulsat d’Alep fa dos anys per les forces rebels. Però aquesta mateixa organització va reprendre fa dos dies la ciutat de Palmira, que estava sota control del règim, en clara combinació amb Assad per fer córrer una cortina de fum sobre la massacre d’Alep i alimentar la mentida que l’Estat Islàmic i els rebels són la mateixa cosa.

Una altra mentida sòrdida està relacionada amb el suport d’Assad als palestins. Tots els palestins saben que el règim d’Assad és enemic de la causa palestina. Hafez al-Assad va envair el Líban l’any 1976 per impedir que l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP) i el Moviment Nacional Libanès destruïssin les milícies feixistes i canviessin el règim del país. Al llarg la dècada de 1980, va bombardejar els camps de refugiats palestins del Líban. L’any 2012, va assetjar el camp de refugiats de Yarmouk i el va bombardejar despietadament fins al seu extermini.

També recorren a una falsa metodologia d’anàlisi. Afirmen que, ja que el règim d’ Assad s’autoproclama laic, aquest és més progressiu que diversos dels grups rebels que s’autoproclamen grups islàmics.

En primer lloc, autoproclamar-se laic no és garantia de res. El nazisme, el feixisme, l’estalinisme, els racistes sud-africans, entre d’altres, lideraven règims que s’autoproclamaven laics que, alhora, no tenien res de progressiu.

En segon lloc, el règim d’Assad mai va ser laic. Sempre va alimentar les divisions sectàries per garantir la seva dominació. Va privilegiar la minoria alauita en els llocs claus de l’Estat. Les milícies estrangeres que estan massacrant la població d’Alep són de caràcter religiós com Hezbollah i els iranians que es basen explícitament en la defensa de la supremacia xiïta. Quan es va iniciar la revolució l’any 2011, el règim va deixar en llibertat centenars de presoners d’ideologia fonamentalista, afavorint el sorgiment d’Al-Qaeda i del Daesh, amb qui va establir un pacte de no-agressió per lluitar junts contra la revolució. Tot per afeblir i desfigurar les forces de la revolució i crear una cortina de fum per a les seves polítiques genocides.

També afirmen que Assad és antiimperialista, xocant amb el fet que sempre va ser condescendent amb Israel i amic de l’FMI. Yasser Arafat deia que Assad era un lleó contra els palestins i un conill contra Israel. No és per casualitat que l’establishment israelià prefereixi la permanència d’Assad argumentant que prefereixen un enemic conegut a un desconegut.

Recents declaracions d’Assad elogien a Trump i proclamen que, si compleix les seves promeses electorals, serà un “aliat natural” del seu règim. O sigui, Trump, el nou cap ultradretà de l’imperialisme, l’enemic dels pobles àrabs i del món sencer, que va nomenar un ministre que defensa reconèixer els assentaments d’Israel en tota la Palestina ocupada, serà un aliat per Assad.

En realitat, aquestes organitzacions estalinistes i totes les altres que recolzen Assad són còmplices del genocidi d’Alep, semblant a la Guernica de la Guerra Civil espanyola. Es tracta d’una taca de sang sobre aquests partits, que mai deixarem que s’oblidi.

La revolució continua?

Animats per la victòria a Alep, Assad i els seus aliats volen prendre totes les àrees al voltant de Damasc, la província d’Idlib i les ciutats del sud, que segueixen sent zones alliberades sota control rebel. Els governs dels Estats Units i d’Europa pressionen a través de Ginebra i dels organismes internacionals per una solució ràpida que no generi més refugiats. L’elecció de Trump no ha de canviar aquest escenari i és possible que fins i tot ho torni més explícit, ja que va anomenar a un empresari aliat de Putin –el CEO de Exxon Mobil– com a secretari d’Estat.

El govern turc va reprendre relacions amb Rússia i Israel, i prioritza el combat a les milícies kurdes, que són recolzades pels Estats Units i per Rússia, però no gaudeixen de la simpatia d’Assad i dels dirigents iranians. La Lliga Àrab sospira alleujada enfront del debilitament de les revolucions a tota la regió.

La derrota d’Alep és molt important, però no és la fi de la revolució popular. Des del 2011, la revolució va tenir victòries i reculades. Va haver-hi altres derrotes, com a la batalla d’Homs, centre de la revolució des del seu inici, ciutat que va ser assetjada, bombardejada i posteriorment evacuada de forma semblant a Alep.

La mateixa població d’Alep es va incorporar a la revolució un any després del seu inici. La força de la revolució va afeblir enormement el règim d’Assad, que es va tornar una marioneta a les mans d’Iran i de Rússia. Gran part dels soldats sirians van desertar o van rebutjar lluitar. L’economia del país estava i està en ruïnes. El règim d’Assad no va caure gràcies a la massiva intervenció iraniana i russa, sense la qual ja estaria liquidat. I aquesta dependència no té data de caducitat, ja que és improbable que l’àmplia majoria de la població siriana recolzi el règim en el futur.

D’altra banda, la batalla  d’Alep va portar als carrers milers de refugiats sirians i simpatitzants de la revolució siriana a través de l’organització de manifestacions davant de les ambaixades russes a diversos països, la major part d’elles a Istanbul. Va haver-hi manifestacions també a Jordània i a Kuwait, la qual cosa mai havia ocorregut des de l’inici de la revolució. I hi ha crides a la defensa de la revolució siriana a tota la regió i al món. A més, milers de combatents rebels segueixen armats, amb un fort arrelament a les àrees alliberades.

En l’anàlisi de la realitat, apuntem la necessitat d’acompanyar el procés sirià per avaluar si aquest tindrà o no continuïtat. En l’àmbit polític, declarem que el nostre suport a la lluita del poble sirià contra aquesta dictadura assassina i els seus aliats s’amplia.

Les principals febleses de la revolució són la falta d’armament pesant per fer front a l’alta tecnologia militar russa i l’estratègia adoptada per la desprestigiada Coordinació Nacional Síria, la qual està formalment subordinada a la direcció de l’Exèrcit Lliure que es troba a l’exterior. Circulant entre Turquia i Ginebra, la CNS va buscant el permanent suport dels Estats Units i de les potències europees. Aquests governs no tenen gens d’interès en el triomf revolucionari a Síria i aposten per les forces russes per tal de liquidar la revolució i estabilitzar la regió.

És necessari constituir una nova direcció per la revolució a partir de les forces obreres i populars que lluiten dins i fora de Síria, unint als combatents rebels i la població de les àrees alliberades, grups de suport dins de les àrees sota control del règim i del Daesh, així com els refugiats a l’exterior. Aquesta direcció ha de proposar una aliança amb la població kurda, comprometent-se amb el dret d’autodeterminació i exigint que els líders del partit kurd PYD trenquin amb Assad i s’uneixin a la revolució, utilitzant tot l’armament nord-americà que posseeixen. Aquesta nova direcció ha de garantir la total independència enfront de l’imperialisme i totes les potències regionals (incloent-hi els saudites, els turcs i els qatarís) i al mateix temps exigir armes i ajuda humanitària per poder vèncer. Finalment, la necessària solidaritat internacional.

La LIT-QI crida a totes les organitzacions sindicals, estudiantils i populars a la solidaritat activa amb la revolució siriana i al suport als milions de refugiats, exigint la immediata concessió de visats per migrar als països que desitgin, auxili per a habitatge, feina, legalització de documentació, així com la llibertat política per organitzar-se.

Fora Bashar! Fora Daesh!

Per la retirada de totes les forces estrangeres (EUA, Rússia, Iran, Turquia, milícies sectàries libaneses, iranianes, iraquianes i altres)!

Armes pesants pels rebels! Ajuda humanitària per a tota la població!

Unificació de tots els grups rebels en un nou exèrcit lliure, sota control democràtic de la població treballadora siriana!

Visca la revolució siriana!

Per una Síria lliure rumb a una Palestina lliure, del riu al mar!