Andalusia ocupa el tercer lloc en el rànquing de Comunitats que més aporten al PIB d’Espanya (13,9%), però segueix sent la més pobra de les CCAA, superant per més de 12 punts la mitja estatal de pobresa. Prop del 40% dels seus habitants es troben en risc de pobresa i exclusió social. Això significa que més d’1 de cada 4  persones en risc de pobresa i exclusió social a l’Estat espanyol viuen a Andalusia.Per David Pérez, de Tocina-Los Rosales

La desigualtat entre la riquesa que es genera a Andalusia i la pobresa creixent que s’escampa entre els treballadors i els pobles té a veure amb la concentració de riquesa i de terres en un grapat de famílies procedents de la noblesa i l’aristocràcia que, segle rere segle, han conservat el patrimoni. Avui en dia, més del 50% de la terra (4 milions d’hectàrees) està en mans del 2% dels propietaris. Gran part d’aquest patrimoni es concentra en mans de les famílies Alba, Domecq, Mora Figueroa, Quesada, Osborne, el Duque del Infantado, el Marqués de Motilla i el Conde de Luna. Totes aquestes famílies s’emporten la major part de les ajudes de la PAC (Política Agrària Comunitària).

La política agrària de 1984 ha servit únicament perquè aquestes famílies continuïn augmentant el seu patrimoni, batent el rècord en relació a l’acumulació de terres. Per això, el debat sobre la necessitat d’una Reforma Agrària està sent silenciat, degut al compromís de les organitzacions sindicals i polítiques, inclosa part de l’esquerra, amb la permanència a la UE.

Durant el govern del PSOE-IU va reprendre importància el debat sobre la qüestió agrària. Tot i així, i molt a desgrat d’aquesta reivindicació històrica dels andalusos, els debats no es van centrar a qüestionar el desmantellament que pateix el camp ni tampoc el latifundisme parasitari andalús, sinó que es va focalitzar en posar en marxa un banc públic de terres.

Aquesta tèbia mesura xoca de ple amb el model de quotes que s’imposa a la producció agrícola des de la UE. D’aquí que tant PSOE com IU ni tan sols van ser capaços de posar a produir les terres públiques de la Junta d’Andalusia. La mesura no només comptava amb un pressupost ridícul, sinó que es va nodrir únicament de 10.000 hectàrees (la Casa d’Alba posseeix, només a Andalusia, 34.000 hectàrees), on la meitat eren forestals i l’altra meitat de secà, ni tan sols regadiu. En realitat, aquestes terres que composen el banc de terres, anteriorment havien sortit a subhasta i ningú les va voler.

De la mateixa manera que fracassava el famós banc de terres, la Junta d’Andalusia continuava posant traves a les finques recuperades pels jornalers i jornaleres, complint el mandat de la UE d’avançar cap a una Andalusia erma i improductiva.

Per tant, parlar de Reforma Agrària a Andalusia ens exigeix en primer lloc:

  • Afrontar el model restrictiu que des de la UE s’està imposant al camp andalús basat en les quotes de producció. No serveix de res posar els latifundis d’Andalusia en mans del poble si des de la UE ens penalitzen per produir.
  • Exigir que els fons de la PAC es regeixin per criteris productius i de generació de treball, i no pel nombre d’hectàrees com fins ara. Actualment, només 1/3 dels perceptors de la PAC treballen la terra.
  • Una llei que reguli els preus dels productors per acabar amb el xantatge i assetjament que reben els petits i mitjans productors per part de les grans distribuïdores i comercialitzadores.
  • Expropiació dels latifundis improductius d’Andalusia que s’omplen les butxaques amb les subvencions i que ni treballen la terra ni generen feina. Ens referim al grapat de grans famílies (Alba, Domecq, Mora Figueroa, etc.) que concentren la major part de la terra útil d’Andalusia i que, tot i que es beneficien de les ajudes milionàries de la PAC, avui en dia mantenen les terres incultes. S’ha de fer amb aquestes un banc públic de terres per a posar-les a produir, amb l’objectiu de generar ocupació i recuperar la sobirania alimentaria.
  • Creació i desenvolupament de la indústria de transformació. Són molts els alcaldes de la comarca de la Vega (Sevilla) que insisteixen en la necessitat de desenvolupar i apostar per una indústria transformadora de la zona. Malgrat això, en aquests últims anys s’ha avançat en direcció contrària, ja que hem viscut una acceleració en el desmantellament de la fràgil indústria transformadora. El problema és que les bones intencions dels alcaldes xoquen amb la submissió del govern central i andalús als plans que imposa la UE i, en lloc d’afrontar-los i qüestionar-los, continuen realçant les ajudes i subvencions (fons FEDER), que es donen a canvi del desmantellament productiu del país en benefici d’Alemanya i França.

Per revertir aquesta situació en el camp andalús, és necessari que els jornalers i jornaleres ens posem al capdavant de donar una sortida a la situació actual, la qual cosa implica enfrontar el govern de la Junta i al “nou” govern de Rajoy, rebutjar els plans de la UE, rebutjar el Tractat de Lliure Comerç amb els EUA (TTIP) i qualsevol tipus de pacte que segueixi beneficiant als latifundis.

El conflicte del PER a Andalusia entra en una nova fase

Després de la marxa a peu de setembre fins al parlament, ens estem dirigint als ajuntaments de la comarca amb l’objectiu de què es pronunciïn a favor de les víctimes d’Agrícola Espino i Baena Franco, demanant la retirada de les sancions així com l’arxivament de la interlocutòria pel penal.

El dijous 27 d’octubre va tenir lloc el primer ple en suport als treballadors i treballadores d’Agrícola Espino, on es va aprovar per unanimitat una declaració institucional en suport i solidaritat amb els treballadors, sol·licitant la retirada immediata de les sancions. Estem pendents de què ens confirmin la cita de plens tant a Rinconada com a Burguillos.

En aquestes pròximes setmanes estem igualment pendents de què ens confirmin l’aprovació de la declaració institucional al Parlament d’Andalusia. Per enfortir i donar contingut a les mocions esmentades, estem fent una crida per pobles perquè assisteixin als plens, i així posar cara a la injustícia que s’està cometent contra els treballadors d’Agrícola Espino.