Una llegenda sobre Lenin i la revolució

Ve al cas aquesta anècdota, perquè aquest any que entra hi haurà articles de tots els tipus per commemorar, criticar, injuriar i mentir, sobre aquests dies que van canviar el món els agradi o no als burgesos i els seus apologistes de qualsevol color.

La revolució d’octubre no s’entén sense aquesta figura, sense Lenin, i la seva gran obra, el Partit Bolxevic.

Lenin va fer grans aportacions al marxisme: va completar d’una manera magistral l’anàlisi del Capital, en definir l’Imperialisme, en la seva fase actual, com la superior (i de decadència) del capitalisme, en què el seu tret principal és el domini del món pel capital financer. També va fer aportacions en el camp de l’economia, en l’anàlisi de les crisis econòmiques, tan de moda ara, en obres com Sobre el Problema dels Mercats. Va polemitzar amb els primers populistes, els que donen origen al nom, els populistes russos, en Els que són els amics del poble.

Derivat de la caracterització de l’imperialisme, la definició de nacions opressores i oprimides, permet tenir claredat en la lluita pel dret de les nacions a l’autodeterminació.

Així mateix, juntament amb Rosa Luxemburg, Trotsky, i una trentena més de revolucionaris, va comprendre el veritable caràcter de la I guerra, com a interimperialista, i van aixecar la política correcta de “guerra a la guerra” en la Conferència de Zimmerwald, d’on sorgiria la III Internacional.

Sense cap mena de dubte va cometre errors, com el que va corregir amb les Tesis d’Abril del 17; ja que abans d’elles, Lenin considerava que la revolució russa era essencialment burgesa, i que només una aliança entre la classe obrera i la pagesia pobra la podria portar endavant.

Però el que dóna a Lenin aquest caràcter d’individu que la burgesia no pot mercantilitzar, com ha fet amb altres revolucionaris, és la comprensió de la necessitat del partit per al triomf de la revolució; un partit que no transigeixi amb els oportunistes.

“L’època imperialista no tolera la coexistència en un mateix partit d’elements d’avantguarda del proletariat revolucionari i l’aristocràcia semi petitburgesa de la classe obrera, que es beneficia de les engrunes, dels privilegis proporcionats per la condició ‘dominant’ de ‘la seva’ nació. La vella teoria que l’oportunisme és un ‘matís legítim’ dins d’un partit únic i aliè als ‘extremismes’ s’ha convertit avui en dia en l’engany més gran a la classe obrera, en l’obstacle més gran del moviment obrer” (El socialisme i la guerra)

Per a Lenin, a diferència de la immensa majoria dels marxistes d’aquell moment, i dels progressistes d’avui, el capitalisme imperialista no “fomenta” la pau i la democràcia, sinó la guerra i les dictadures, sigui la seva forma dura, militar o feixista, sigui la seva forma tova de la reacció democràtica.

Lenin caracteritzava el segle XX -i pel que veiem del XXI, seguim igual- com el segle “de les guerres i les revolucions“. Per això no podia transigir amb els oportunistes, perquè aquests, al final, sempre claudiquen al més endarrerit de la societat i, com la seva base social és l’aristocràcia obrera (la que viu de les engrunes del capital), es posarà de part del capital i els seus estats.

Per això, per a ell el partit no podia transigir; perquè l’essència i la fi, si es vol fins i tot el teleològic, d’aquest partit era fer la revolució; és a dir, guerra als que fomenten la guerra. I per això, la gran obra de Lenin va ser el Partit Bolxevic, ja que tot i tots els errors, incomprensions i dubtes, va ser l’únic capaç d’entendre fins al final que el 1917 només l’expropiació de la burgesia i la revolució obrera podien parar la guerra.