Carlos Campoy i Tania Mercader

 

El procés independentista ha fet aflorar i aprofondit una important divisió entre els obrers. Hi ha un sector al que, pel seu origen, cultura i llaços familiars, li espanta que Catalunya se separi de l’Estat. Una part d’ells, oblidant que són treballadors, s’ha deixat arrossegar per l’espanyolisme, avalant la negació del dret a decidir i fins i tot justificant la repressió. Així, s’han col·locat en la trinxera del Rei, els banquers i grans empresaris i l’Europa del capital (UE), al costat de la dreta neofranquista del PP i Ciutadans. Han fet de furgó de cua d’un bloc reaccionari on s’ha integrat el PSOE, que d’obrer i socialista ja no té res.

No han pensat, però, que la victòria d’aquest bloc significa més repressió i atacs a les llibertats i noves agressions als drets laborals i socials bàsics de tots els treballadors.

El moviment independentista

Un dels seus arguments és que el moviment independentista és un muntatge de la burgesia catalana. Però s’obliden que el nucli dur d’aquesta (la Caixa, banc Sabadell i la gran patronal) és enemic jurat de la independència i està amb el Rei i Rajoy.

Tampoc tenen en compte que quan 2,3 milions de persones, desafiant una repressió salvatge, van votar l’1-O, el que tenim davant és un gran moviment democràtic. Aquest moviment descansa en una àmplia majoria de les classes mitjanes catalanes, al costat de les quals participa un sector de treballadors, sobretot a comarques i sectors no fabrils, així com tota una part de la burgesia mitjana. Aquest moviment té a veure amb l’opressió nacional i la crisi social.

Per descomptat, el moviment té una direcció. Entre ells Artur Mas, el President de les retallades i de la repressió que rebentà un ull a Esther Quintana. El seu partit, que és el de Puigdemont, mai ha dubtat a votar amb el PP lleis contra els treballadors. Els principals dirigents, Puigdemont i Junqueras, ho són també d’un govern que, sotmès a la UE i a Montoro, ha mantingut les retallades i privatitzacions.

El moviment independentista, a més, ha limitat la seva lluita als drets democràtics i nacionals i contra la repressió i no ha fet seves ni una sola de les grans reivindicacions obreres i populars: derogació de les reformes laborals, pensions, precarietat, retallades i privatitzacions, salari mínim de 1000 €, desnonaments o una universitat a l’abast de les famílies obreres.

Una majoria de treballadors viu el conflicte nacional com a cosa aliena

Davant això i en una situació on CCOO-UGT s’han alineat amb el 155 i sindicats alternatius com la CGT han considerat el conflicte com aliè a la classe obrera, no és estrany que una majoria de treballadors pensi que la cosa no va amb ells. Van repudiar la brutalitat policial i estan pel dret a decidir, però no s’identifiquen amb la lluita per la República catalana.

Però la batalla per la llibertat nacional catalana ha de ser també la batalla de la classe obrera. Pel seu propi interès de classe. Les raons són clares: aconseguir la República catalana és un cop a l’Europa del capital i un míssil al cor del règim monàrquic, l’enfonsament del qual cosa aixecaria les comportes a les reivindicacions obreres i populars i obriria una via a la transformació socialista.

La República catalana i el programa de la classe obrera

Els treballadors hem de ser sincers i conseqüents en la lluita pels drets nacionals. Això és, a més, condició per guanyar les classes mitjanes a la nostra causa. A més, els fets han demostrat que sota la direcció burgesa, el poble català mai conquistarà la República i que aquesta només serà possible si els treballadors assumim la lluita i la fusionem amb les nostres reivindicacions.

La unitat de classe està per sobre de qualsevol “unitat nacional”. Estem molt més a prop dels treballadors de Vallecas, Màlaga o València que de qualsevol empresari català, per independentista que sigui. La República catalana no és una consigna “separatista” sinó la base per construir una unió lliure de repúbliques. Els treballadors volem una unió lliure, no forçada. El combat per una República catalana és part de la lluita per una Europa socialista dels treballadors i els pobles.