Einstein: materialisme, relativitat i la seva crítica radical del capitalisme

El passat mes d’abril es van complir 60 anys de la mort del físic alemany Albert Einstein.

El dia 18 d’abril, moria amb 76 anys, als Estats Units d’Amèrica, una de les personalitats més famoses del segle XX: el físic alemany Albert Einstein, un científic que va tenir el mèrit, infeliçment estrany, de comprendre la imperiosa necessitat de coherència entre el mètode científic i un abordatge filosòfic conseqüent per fer avançar el coneixement humà sobre unes bases sòlides. Un insospitat defensor del socialisme i de la necessitat de superació de l’anarquia capitalista que insisteix a dominar la societat contemporània.

El contingut materialista i revolucionari de la Teoria de la Relativitat

Un materialista, Einstein (força evident tant en el seu article titulat “Física i realitat”, del 1936, com en la seva reveladora carta al filòsof jueu Eric B. Gutking, del 1954), certament quedaria sorprès amb tota la tergiversació feta pel misticisme postmodern en el seu nom.

La Teoria de la Relativitat, per exemple, tan utilitzada pels tergiversadors de les seves idees per justificar tot tipus de ximpleries idealistes i relatives, es fonamenta en dos postulats sorprenentment simples i amb un caràcter plenament materialista i passible de comprovació pràctica, són aquests:

1. Totes les lleis de la física assumeixen la mateixa forma en tots els referencials inercials.

2. En qualsevol referencial inercial, la velocitat de la llum en el buit és sempre la mateixa.

D’aquestes dues senzilles afirmacions emergeix tota la meravellosa elegància de les teories d’Einstein que ens permetran, per primera vegada, desvelar els misteris de l’equivalència massa-energia, corregir les imprecisions de la teoria secular de la gravitació de Newton i, finalment, descartar d’una vegada per totes la incòmoda i persistent ficció científica de l’èter luminòfor, entre tantes altres conquestes.

En paraules de Carl Sagan, en l’obra “El cervell de Broca*”:

“Abans d’Einstein, es defensava que existien sistemes de referència privilegiats i coses com l’espai absolut i el temps absolut. El punt de partida d’Einstein diu que, sigui quin sigui el sistema de referència, tots els observadors (sigui quina sigui la seva localització, velocitat o acceleració) veurien les lleis fonamentals de la naturalesa de la mateixa forma”.

L’inqüestionable mèrit d’Einstein va ser el de percebre’ns com els preconceptes antropocèntrics, reflectits en la nostra ànsia per conferir als éssers humans un punt de vista privilegiat alhora de percebre l’Univers. Ens havia tornat, fins llavors, cecs davant del fet que un abordatge materialista conseqüent exigia considerar que, des de qualsevol punt de vista, les lleis de la física havien de ser les mateixes, encara que això fos contrari a les nostres concepcions més arrelades sobre el temps i l’espai.

O sigui, no hem d’intentar imposar les nostres concepcions a la realitat sinó que, per contra, necessitem estar disposats a reveure-les sempre que la realitat concreta es demostri més complexa i sorprenent del que vam ser capaços d’imaginar.

En aquest sentit, la revolució promoguda per Einstein i els seus col·laboradors pot ser compresa com a part del context més general de les revolucions científiques anteriors, que ens van portar a trencar, progressivament, amb les visions místiques primitives que busquen amagar la nostra pròpia petitesa i fragilitat, atribuint-nos privilegis que no posseíem.

Va ser així, amb la revolució copernicana, que ens va treure del centre de l’univers; va ser així, amb la revolució promoguda en la geologia per Hutton i Lyell, que ens va revelar que la nostra història és molt breu davant l’espantosa escalada del temps en el nostre planeta; va ser així, amb la revolució darwiniana, que va desvelar el nostre origen humil, com una mera branca dissident de primats en els increïblement vastos arbres de la vida; va ser així, amb la revolució promoguda per Marx i Engels, dilucidant les bases materials ocultes que eren darrere de les nostres relacions socials, institucionals i ideològiques al llarg de tota la història; i és així, amb Einstein i la seva Teoria de la Relativitat, en demostrar que no posseïm un sistema de referències privilegiat per percebre l’Univers.

Només quan ens alliberem de les amarres auto-imposades que perjudiquen la nostra comprensió de la naturalesa i de nosaltres mateixos, serem capaços de comprendre les nostres veritables limitacions i potencialitats per intervenir i transformar-nos a nosaltres mateixos i a la naturalesa en el nostre entorn. Aquesta és la lliçó reafirmada per cada una de les revolucions que van fer avançar la nostra comprensió.

Per últim, com va ser capaç de percebre al revolucionari rus Lev Trotski:

“L’ascens històric de la humanitat, entès com un tot, pot ser resumit com una successió de victòries de la consciència sobre les forces cegues en la naturalesa, en la societat, en el mateix home”.

La polèmica Einstein-Böhr

Encara que no quedin dubtes en relació a les importants contribucions d’Einstein en l’avenç del nostre coneixement de la realitat, mitjançant la seva Teoria de la Relativitat; el seu paper en relació al desenvolupament de la Mecànica Quàntica encara és blanc de molta controvèrsia, almenys entre el públic llec.

Fins i tot, als anys 1920, quan Einstein recollia els fruits de la seva teoria revolucionària, el mitjà de la física va ser sacsejat per una nova revolució, que va tenir entre els seus protagonistes el físic danès Niels Böhr. Aquesta revolució propugna una nova física, basada en probabilitats per a la investigació de la naturalesa a escala atòmica, revelant la necessitat de dos abordatges diferents. D’aquesta manera podríem comprendre la realitat, en diferents escales i establint dominis estrictes per a cada una d’elles: la relativitat d’Einstein, per a la descripció dels fenòmens a escala major que l’atòmica, i la mecànica quàntica per la descripció dels fenòmens a escala subatòmica.

No obstant això, la posició d’Einstein en relació a la mecànica quàntica havia sigut significativament més subtil i menys intransigent del que podem acreditar per la majoria dels més populars historiadors de la ciència (que tendeixen a reduir un dels debats públics més rellevants de la ciència del segle XX a una mesquina disputa d’egos). La veritat és que el mateix Einstein és considerat un dels fundadors de la mecànica quàntica, i la seva resistència en admetre certes implicacions de la física quàntica amb prou feines sembla reflectir la seva obstinació per garantir un abordatge físic, compromès amb el materialisme.

Les constants crítiques d’Einstein a certs aspectes de la mecànica quàntica van acabar per incentivar els seus defensors a refinar la seva comprensió respecte a les implicacions filosòfiques i científiques de les seves pròpies teories. Fins al punt que el mateix Böhr va publicar, el 1949, un article titulat “El debat amb Einstein sobre problemes epistemològics en la Física Atòmica”, dedicant-lo al físic alemany.

Si per Böhr, almenys inicialment, n’hi havia prou amb què la física quàntica fos capaç de descriure i preveure els fenòmens a escala atòmica, per Einstein això no era suficient. Era necessari un abordatge filosòfic, de caràcter indubtablement materialista, que ens permetés comprendre en profunditat no només els fenòmens quàntics, sinó les seves implicacions.

Al final, bona part del mèrit d’Einstein resideix en el fet que ell no es conformava amb la simple descripció de la gravetat, feta segles abans per Newton. Einstein volia més que una descripció, per més rigorosa i capaç de previsions precises que tingués, ell volia comprendre el mecanisme de la gravetat i va ser això el que va fer desvelar la curvatura de l’espai-temps, provocada per la massa d’un cos qualsevol, una de les conseqüències de la seva Teoria de la Relativitat. De manera anàloga, una simple descripció, empíricament adequada, li semblaria suficient per a una comprensió genuïna dels fenòmens quàntics.

En una melancòlica carta privada al seu vell amic Michele Agelo Besso, datada del 12 de desembre del 1951, Einstein va escriure:

“Cinquanta anys d’elucubracions conscients no em van acostar a una resposta per a una pregunta: què són quàntums de llum? Avui en dia, qualsevol nimi pot suposar que en sap, però s’enganya.”

Les preocupacions d’Einstein, en relació a la permanent necessitat de rigor epistemològic i la seva defensa del caràcter materialista de l’abordatge científic, es demostren extremament pertinents, sobretot quan observem la penetració de pressions idealistes, místiques i obscurantistes en l’escenari contemporani de la física, resultant en absurds com el “misticisme quàntic”, del qual tanta propaganda han fet els ideòlegs amb credencials científiques, com Frijof Capra i Amit Goswami.

El socialista Einstein

Però, Einstein va ser molt més del que un científic brillant, obstinat a superar els preconceptes i les capitulacions a l’idealisme que limitaven els avanços científics del seu temps.

Ell fou també un home preocupat pels problemes polítics i socials de la seva època, molt diferent del que fa semblar la imatge caricaturada del científic boig i alienat de la realitat que pinta la propaganda d’aquells a qui els interessa dissociar la seva crítica visió política de la seva inqüestionable excel·lència científica.

El seu afilat esperit crític el va portar al punt de defensar públicament el socialisme, en un agosarat article titulat “Perquè el socialisme?”, del 1949, gairebé sis anys abans de la seva mort i després d’haver pogut assistir a la tràgica aplicació de la seva teoria, pel govern dels EUA, en un covard atac nuclear als llavors, ja derrotats, adversaris japonesos, atacant les ciutats d’Hiroshima i

Nagasaki. En un episodi que va matar a més de 240 mil persones, gairebé tots civils, tres mesos després de la derrota i rendició d’Itàlia i Alemanya, a la Segona Guerra Mundial.

Va escriure Einstein:

“L’anarquia econòmica de la societat capitalista, d’avui en dia és, en la meva opinió, la veritable font dels mals (…).

Estic convençut que hi ha, només, una forma d’eliminar aquests greus maleficis: a través de l’establiment d’una economia socialista, acompanyada per un sistema educatiu que estigui orientat per a fins socials. En aquesta economia, els mitjans de producció són propietat de la mateixa societat i utilitzats de manera planificada. Una economia planificada, que ajusti la producció a les necessitats de la comunitat, distribuiria el treball entre tots els aptes a treballar i garantiria els mitjans de vida de tots: homes, dones i criatures. L’educació de l’individu, a més de promoure les seves pròpies habilitats innates, intentaria desenvolupar, en un sentit de responsable, pel seu proïsme, en comptes de la glorificació del poder i l’èxit en la nostra societat actual.”

Ell va ser, fins i tot, capaç de reconèixer la falsa equivalència entre la proposta socialista i el règim patrocinat per la burocràcia soviètica, en criticar l’estalinisme dient:

“No obstant això, és necessari recordar que una economia planificada no és encara el socialisme. Una economia planificada com a tal pot ser acompanyada per la completa esclavització de l’individu. La realització del socialisme requereix la solució d’alguns problemes sociopolítics extremament difícils: ‘com és possible, considerant la molt abraçadora centralització del poder, aconseguir que la burocràcia no sigui totpoderosa i arrogant? Com poden protegir els drets de l’individu i, mitjançant això, assegurar un contrapès democràtic al poder de la burocràcia?”

Encara que la seva biografia, com la de qualsevol altre ésser humà, en qualsevol altra època, no és exempta de la seva pròpia quota d’equívocs, trompades i contradiccions, Einstein mereix ser recordat com el científic brillant que, compromès amb un abordatge materialista de la realitat, fou un acèrrim opositor de tota forma d’idealisme, misticisme i obscurantisme. Un ésser humà conscient de la necessitat de desembullar-nos dels nostres propis preconceptes, idealismes i auto-enganys, per construir un futur promissori pel conjunt de la humanitat.

Després de tot, amb prou feines conscients de la inexistència de qualsevol imperatiu diví o natural que ens condemni a seguir en el capitalisme, en la seva marxa fúnebre i decadent, serem capaços d’albirar alternatives que ens permetin superar les limitacions del moment històric present, per avançar en una comprensió més profunda i completa de la realitat de les nostres esquenes i de nosaltres mateixos. No queden dubtes que es tractava d’un subjecte genial.

*Paul Pierre Broca, metge, anatomista i antropòleg francès, descobridor del centre de parla i pioner en l’estudi de l’antropologia física.