Escrit el 2 d’octubre de 2016

La campanya per a les eleccions presidencials i legislatives als Estats Units ja es troba al seu tram final  (8 de novembre de 2016). Si bé hi ha altres concurrents secundaris, només hi ha dos candidats presidencials amb possibilitats reals: Donald Trump, pel Partit Republicà i Hillary Clinton pel partit Demòcrata.

Per: Alejandro Iturbe

Fins fa poc temps enrere, semblava que la tendència era el triomf fàcil de Hillary Clinton, com a resultat, d’una banda, del suport de sectors majoritaris de la burgesia (que la veuen com l’opció “més seria”) i, de l’altra, pel rebuig generalitzat cap a la controvertida figura de Trump. Però les últimes enquestes donen un “empat tècnic” sense definició clara. En aquest marc, es faran els clàssics debats televisius entre ambdós candidats (en els que molts electors defineixen la seva posició).

Més enllà del resultat final i de qui resulti electe, la realitat és que aquestes eleccions mostren elements de crisi en el règim polític dels Estats Units, en el que els dos partits burgesos tradicionals (republicans i demòcrates) s’alternen en el govern. Això s’expressa en l’alt rebuig que ambdós candidats tenen entre la població (aquells que “mai els votarien”). Segons recents enquestes del diari Washington Post i de la cadena ABC News, entre la població menor de 35 anys el 79% tenen una opinió desfavorable de Trump i gairebé el 50% opina el mateix de Clinton. Quan es considera l’elecció en el seu conjunt, el 68% es mostra insatisfet amb les opcions en joc. Possiblement, això es manifestarà en un dels índexs més baixos de participació d’electors de les últimes dècades.

Les causes

Aquest augment d’un “rebuig passiu” al sistema electoral bipartidista burgès s’origina en una combinació de processos economicosocials i polítics i el seu reflex en la consciència de masses. Vegem els centrals:

  1. La derrota del projecte internacional de George W. Bush a Iraq i Afganistan va deixar a l’imperialisme dels Estats Units (i al seu règim polític) en una situació de major debilitat en la relació de forces internacionals. Això es combina amb les mentides prèvies que el govern de Bush va utilitzar per fonamentar l’impuls de la “guerra contra el terror”. Com a resultat, va augmentar enormement la desconfiança ”dels de baix” cap al règim polític burgès i les seves manipulacions.
  1. La crisi econòmica iniciada el 2007-2008 no només va aprofundir sinó que va significar un salt en el procés de deteriorament de les condicions de vida de les masses que ja venia de l’època de Reagan, a la dècada de 1980: caiguda dels salaris, empitjorament de les condicions laborals i deteriorament i reducció dels serveis públics (com la salut i l’educació). Es van acabar (o estan profundament afectades) les ideologies del “somni americà” i la “terra de les mil oportunitats”, és a dir, l’ascens social assegurat amb el “treball honest” i la “intel·ligència”. La dura realitat és que cada cop més sectors de treballadors descendeixen en la seva ubicació social i no existeix cap possibilitat real de millora o ascens. Aquest quadre general s’agreuja encara més entre la població negra, llatina i entre els joves. És cert que l’economia del país no està en recessió i que va baixar el nivell de desocupació al que s’havia arribat en el pitjor moment de la crisi. Però la majoria dels nous llocs de feina creats són més precaris i de salaris més baixos que els que havien estat destruïts.
  1. Entre els processos de consciència hi ha hagut una profunda decepció amb la promesa del “canvi” que va acompanyar als dos governs d’Obama. Se’l va veure governant “per als rics” (valgui l’exemple de la reconversió de l’empresa General Motors) i sense resoldre cap dels problemes més sentits per les masses. Al mateix temps, manté una política relativament dura amb els immigrants i no va dir res per a aturar l’onada de violència i repressió contra els joves negres.

Algunes manifestacions

Aquests canvis en la consciència s’estan expressant en alguns processos incipients. Un d’ells va ser el moviment Ocuppy, de fort impacte en la joventut i de rebuig a “l’1%” (els més rics). Un altre procés molt significatiu és l’onada de lluita del poble negre contra la violència i els assassinats policials, iniciada a Ferguson i que ha tingut continuïtat fins al recent fet de Charlotte. A més d’aquesta continuïtat, és el procés més dinàmic i combatiu, i que, fins ara almenys, no ha estat cooptat pels aparells burocràtics i de l’estat. La seva expressió política ha estat el moviment Black Lives Matter que ara ha tingut una expressió política a través de la plataforma “Movement for Black Lives” i el programa polític fet públic a l’agost. Caldria afegir també algunes lluites: en especial la campanya pels “15 dòlars l’hora”, que va expressar (possiblement per primera vegada de manera organitzada) a sectors molt explotats de la classe, i les accions del moviment dels immigrants contra les deportacions del govern d’Obama.

En el pla electoral, aquests processos de la consciència van tenir la seva expressió distorsionada en la polarització, per dreta, que va portar al triomf de Trump entre els republicans (capitalitzant entre sectors de treballadors blancs empobrits un discurs xenòfob i racista però, a la vegada, “antisistema”), i en els excel·lents resultats de Bernie Sanders entre els demòcrates (presentant-se com “d’esquerres” i “socialista”).

La divisió dels republicans

Aquest procés de crisi del règim colpeja amb diferent grau als dos partits. La crisi dels republicans és molt més profunda (inclús alguns analistes la consideren quasi terminal).

Aquest partit (a la “dreta” en el bipartidisme) expressava una coalició de sectors burgesos imperialistes (petrolífers, construcció, l’anomenat complex “industrial-militar”, sectors agraris i la burgesia d’origen cubà de Miami) i es recolzava en una base electoral de classe mitjana i sectors privilegiats de treballadors blancs. Alguns analistes consideren que els processos poblacionals (tendència a l’augment del pes de les minories negres i llatines) i economicosocials (empobriment de la població) marcaven una tendència inevitable d’erosió de la seva base electoral històrica.

Però el punt d’inflexió d’aquesta crisi va ser la derrota del projecte Bush, sumat al desprestigi en què va quedar el partit després dels seus governs. Una situació que, lluny de revertir-se, s’ha agreujat. En els anys anteriors, han hagut d’acceptar l’entrisme del Tea Party, és a dir, l’existència d’una altra organització dins el partit. I ara s’hi ha sumat la competència i el triomf de Trump a les primàries.

Des del punt de vista electoral, el paper de Trump és molt contradictori: per una banda, amb el seu discurs xenòfob i antisistema, recupera (o guanya) a un sector de treballadors i emprenedors blancs empobrits. Per altra banda, el seu discurs racista i masclista expulsa votants (un sector de dones blanques de classe mitjana, sectors de classe mitjana de les minories, etc.).

El que és central, però, és que Trump és un “franctirador” (sense control de la direcció del partit) i que derrota als candidats d’aquesta gastada direcció nacional de la vella guàrdia republicana, i fins i tot als del Tea Party. De fet, aquesta direcció ha perdut el control del partit.

En aquest marc, els quadres i dirigents republicans s’han dividit en diverses propostes:
a) donar suport a Trump i mirar de guanyar amb ell.
b) concentrar-se en l’elecció de legisladors per mantenir el control del congrés i després llançar una ofensiva per recuperar el partit.
c) presentar des de fora un altre candidat republicà, és a dir, dividir el partit o fundar-ne un de nou.
No obstant això, segons avança la campanya, l’opció c) va quedant cada vegada més descartada.

Algunes figures històriques criden públicament a no votar per Trump (una manera de cridar a votar per Clinton). Aquesta última proposta es compta centralment amb el suport dels sectors més preocupats per la política exterior, que veuen que Trump és un aventurer en aquest sentit, que pot provocar desastres, i que amb Clinton no només es pot dialogar, sinó també implementar una política seriosa.

 Els demòcrates

El partit demòcrata (la suposada “esquerra” en el joc burgès bipartidista) també és una coalició de sectors burgesos (financers, salut i educació) que aconsegueix tradicionalment el vot dels treballadors (amb el suport dels sindicats) i que integrava a les direccions tradicionals de les minories negra i llatina.

Està bastant més consolidat en la seva direcció que els republicans (Clinton és recolzada clarament per Obama i va rebre el suport de Bernie Sanders). Aquest últim, a sobre, va jugar el paper de “col·lector” perquè, amb el seu discurs a les primàries, va evitar majors ruptures organitzades per l’esquerra.

Però, tot i aquesta cohesió i l’ajuda que suposa la imatge d’espantaocells de Trump, Clinton no acaba d’assegurar-se la victòria (que tampoc és segur que aconsegueixi). Ella pertany al cor dels demòcrates i ha demostrat que és una figura en la qual confiar per la burgesia imperialista. Però la seva imatge de dreta i el seu escàs carisma també generen un fort rebuig. El marc de fons d’aquestes ruptures en la base electoral demòcrata és la decepció amb Obama, que es veu accentuada per la imatge de Clinton.

En primer lloc entre els joves. Si bé Sanders va ajudar a evitar un drenatge major, no va evitar que una part important de la base de l’Occupy Wall Street rebutgi a Clinton. I hi ha una ruptura per part de la base de la població negra expressada al Black Lives Matter, que no està integrada en els demòcrates i creix per fora de les tradicionals direccions negres demòcrates (a diferència del bloc de diputats negres d’aquest partit que, des de l’inici de les primàries, va donar suport a Clinton).

Una política per a les eleccions

En l’àmbit d’aquestes dues falses opcions burgeses, cal preguntar-se quina política electoral ha de tenir l’esquerra. Algunes organitzacions (com Socialist Alternative, pertanyent al corrent trotskista internacional Comitè per una Internacional de Treballadors – CWI) van cometre el greu error de cridar al suport a Sanders durant les primàries, deixant al costat criteris elementals de classe: el partit demòcrata és una organització no només burgesa sinó, a sobre, imperialista.

Altres organitzacions, com la International Socialist Organisation (ISO) que, correctament, es van oposar al vot a Sanders, proposen ara el vot al Green Party (GP – Partit Verd) i la seva fórmula presidencial. És totalment correcte cridar a no votar ni demòcrates ni republicans. Però el suport als verds no arriba a configurar una política realment independent, ja que fa acords amb els demòcrates, que considera “progressius”. El GP no és una alternativa real, perquè no té cap connexió real amb els sectors populars, de treballadors o sindicats. És una superestructura buida, amb una direcció molt petitburgesa i bastant reformista. El seu programa es recolza en les il·lusions de transformar i renovar la democràcia americana, fent fora del poder als lobbies de l'”1%”, però sense qüestionar, de fons, el caràcter de classe de la democràcia americana i el sistema econòmic imperialista. Un altre problema és que el GP no ha proposat una sortida real a la lluita de la joventut i el poble negre, ni al moviment pels drets dels immigrants. En aquest àmbit ha comès els mateixos errors que Sanders no assenyalant el problema i no proposant una solució real a les plataformes economicistes. Finalment, la seva política exterior és un desastre: el seu candidat a vicepresident, Ajamu Baraka, dóna suport a Bashar al Assad en el conflicte sirià (per tant està militarment en contra de la revolució en aquest país).

En aquest marc, com que no existeix una alternativa clara i independent de la classe treballadora a la qual sumar-se, una política correcta és cridar al vot nul, fent una campanya de denúncia sobre la manca d’alternatives independents, i una proposta pel futur.

Una altra política també correcta és donar suport a candidatures independents i socialistes que són encara molt dèbils. Una opció és el suport crític a la fórmula presidencial de Socialist Action (Jeff Mackler per president i Karen Schraufnagel per vicepresidenta). Es tracta d’un suport crític per les posicions errades d’aquesta organització sobre la revolució siriana i la falta de compromís de lluita per derrocar al-Assad i dur la revolució a una primera victòria democràtica, i la defensa incondicional de la burocràcia castrista cubana, que s’ha transformat en una burgesia restauracionista.

No obstant això, la posició davant de Socialist Action és de lluny més progressiva que la de la candidata del front electoral del Peace and Freedom Party, Gloria de la Riva, que pertany al Party for Socialism and Liberation i que directament dóna suport a totes les burocràcies i dictadures amb un “tall” d’esquerra, tot i les retallades i atacs als seus pobles (Assad, Castro, Maduro, etc.).

L’organització simpatitzant de la LIT-QI a San Francisco (Workers Voice) impulsarà i participarà en la campanya de Berta Hernández (pel Left Party) com a candidata a legisladora pel districte a la regió, una campanya que busca la mobilització obrera i popular.

Mirar i construir cap al futur

Per a qualsevol dels dos candidats burgesos principals que guanyi, una cosa és segura: el pròxim govern haurà d’aprofundir els atacs als treballadors i les masses i accentuar el gir repressiu contra els joves, immigrants, llatins i negres.

La segona qüestió és que guanyi qui guanyi, és molt probable que el govern que sorgeixi sigui més dèbil que el d’Obama, tot i la imatge de duresa que els candidats volen transmetre. En els dos casos, tindran una base social i un suport de masses molt menor i més fràgil. Per tant, encara que això no sigui automàtic, es poden donar espais de lluita majors amb menor capacitat de control des del règim.

Les eleccions, doncs, quedaran com una “estació de pas” en el curs dels processos més profunds i la necessitat permanent d’organitzar la unitat per lluitar des de la base; unificar als activistes i lluitadors socials i sindicals per aquesta perspectiva. Des de la base social de Bernie Sanders (molt enfadada amb ell pel que ha fet), s’ha d’impulsar la demanda pels 15 dòlars l’hora, la defensa de la sanitat i l’educació públiques, la lluita pels drets dels immigrants i les reivindicacions del Black Lives Matter.

I en aquest camí d’unir i organitzar les lluites, avançar en la construcció d’una organització política independent de totes les variants burgeses, que doni veu pròpia als treballadors i als sectors oprimits.

 

[1] El vot als Estats Units no és obligatori, sinó opcional. A sobre, es fa en dia laboral (les hores d’absència no es paguen) i els electors s’han d’inscriure prèviament. Aquest sistema ja de per si desanima el vot dels sectors de treballadors, una tendència que es veurà accentuada en aquestes eleccions per desinterès o rebuig.

[2] https://policy.m4bl.org/platform/