El 21 de juliol passat l’assemblea nacional francesa va aprovar la Llei laboral, la reforma del treball presentada per la ministra El Khomri, una llei que redueix els drets, ataca la contractació col·lectiva i el paper dels sindicats, facilita els acomiadaments, imposa la flexibilitat i talla les indemnitzacions per desocupació. Es tracta d’una reforma semblant a aquelles ja aprovades a Espanya, Portugal, Grècia i Itàlia: una reforma que a França ha estat aprovada “manu militari” [per la força] pel govern socialista Hollande-Valls, amb la utilització de l’instrument de la renovació del mandat, saltant-se el parlament i recorrent a l’article 49.3 de la Constitució que diu: “El Primer Ministre pot, sobre deliberació del Consell de Ministres, obstinar-se la responsabilitat del Govern davant de l’Assemblea Nacional sobre la votació d’un text. En tal cas, el text és considerat adoptat, tret que una moció en contra de la renovació del mandat, presentada en el termini de 24 hores, sigui votada en les maneres previstes per l’incís anterior”.
Per Patrizia Cammarata
L’esquerra parlamentària no ha aconseguit recollir el nombre de signatures necessàries per presentar davant de l’Assemblea nacional una moció en contra de la renovació del mandat sobre el qual decideix l’Executiu, no han votat els dissidents socialistes que es van declarar contraris a la reforma però que ràpidament han retrocedit després de les amenaces d’expulsió del partit.
El Front de Gauche (amb dos ecologistes i dos ExPS) ha unit els seus vots a la dreta i als dos diputats FN [Front Nacional de Marine Le Pen] en una moció de “censura” que no va prosperar. Situació aquesta que és la comprovació de la distància entre l’anomenada esquerra d’oposició, l’esquerra de govern (que els sondejos electorals indiquen en plena crisi) i el “poble d’esquerra” que s’ha mobilitzat a les places, amb sacrifici, per molts mesos.
Un divorci entre la política palatina i la dura realitat de la classe treballadora que també troba una confirmació en el nombre dels membres del Partit Socialista, que des que es va anunciar la reforma ha seguit disminuint, mentre el govern ha perdut el suport de diverses organitzacions que el van sostenir, com és el cas de l’UNEF, la principal associació estudiantil francesa que, tot i la seva unió amb el Partit Socialista ha participat activament de les jornades de mobilització contra la Llei del Treball.
El govern ha aprovat la reforma i mentrestant els sondejos han revelat els índexs d’aprovació del President Hollande, els nivells del qual eren històricament baixos al febrer, encara més baixos després.
La resposta del govern a les mobilitzacions
La Llei del Treball ha trobat una determinada oposició per part de la classe treballadora francesa, que ha realitzat adequades demostracions i vagues perllongades, ocupacions, blocs de refineries i centrals nuclears per mesos, trobant en la protesta la solidaritat d’aturats i estudiants amb els quals ha organitzat imponents manifestacions i posat en pràctica el moviment “Nuit debout.”[1]
Encara després de l’aprovació de la llei, la protesta no va ser abandonada i a les inicials contestacions dels treballadors i els joves, de les organitzacions sindicals, polítiques i dels moviments que han rebutjat la reforma, denunciant el seu caràcter reaccionari, s’han sumat, en conseqüència a l’aprovació amb el recurs de part del govern a l’article 49.3, crítiques i contestacions d’aquella part de la societat francesa que no es va alinear inicialment però que ara pica el dit sobre el “mètode” d’aprovació, cregut fortament autoritari.
És útil evidenciar com les mesures autoritàries del govern francès no es limiten, desgraciadament, a la tramitació burocràtica de l’aprovació de la llei sinó que s’han despatxat de manera dramàtica als carrers i a les places durant els grans dies de les manifestacions, quan la policia ha reprimit als manifestants amb gasos lacrimògens i granades, han estat arrestats activistes i requisades les seus dels sindicats, com els ha succeït als companys de Solidaires, el sindicat de base que està entre els promotors de les vagues i les manifestacions d’aquests mesos.
Les mesures governamentals antidemocràtiques tracten de trobar justificació en els dramàtics atemptats ocorreguts a França, com aquell de novembre passat o aquell més recent de Niça. Es tractat per actes terroristes que provoquen víctimes innocents que cap responsabilitat tenen amb els drames causats per guerres, pobresa i marginació social. Aquests innobles atemptats són utilitzats pels governs per controlar i reprimir encara més a la població, són utilitzats per justificar la por i la marginació d’immigrants, musulmans i refugiats, amb intervencions repressives a les “banlieue” [suburbis] o per desallotjar els camps de refugiats.
En suma, els actes terroristes són utilitzats com una fàcil justificació per lleis autoritàries i de restricció de les llibertats i fan encara més difícils les lluites dels treballadors per la defensa dels seus drets; el govern francès, en efecte, ha posat les ciutats sota “vigilància absoluta”, i ha portat a terme una política interna de limitació de les llibertats formals, associada a una política exterior de renovat atac imperialista a l’Iraq i Síria, en nom de la “lluita” contra el terrorisme.
Els governs de la burgesia executors de les demandes de les institucions europees
És necessari evidenciar com la Llei del Treball, de l’aprovació del qual és formalment responsable el govern, és conseqüència de la influència exercida per les institucions europees de l’anomenada “governabilitat econòmica”. La Comissió Europea, en efecte, ha exercit sobre el govern francès fortes pressions, amenaçant amb sancions si no eren canviades a França les lleis en matèria de dret laboral, per garantir més beneficis a les empreses via una reducció dels drets i els sous dels treballadors. Sobretot a partir del 2013, les recomanacions de la Comissió i del Consell europeus no són simples consells sinó xantatges quan, pel “two-pack” [doble paquet], als Estats els poden també aplicar multes de l’ordre de diversos milions d’euros en cas que no aconsegueixin fer aprovar les reformes requerides.
També el procediment pels desequilibris macroeconòmics (Macroeconomic Imbalance Procediments-MIP), adoptat en la primera fase de la crisi de l’euro, permet a la Comissió europea supervisar el desenvolupament de les economies dels Estats membres sobre la base d’una sèrie d’indicadors, entre els quals, un dels més importants, mesura el desenvolupament dels costos unitaris del treball amb una lògica fèrria: abaixar els sous dels treballadors en benefici de la competitivitat de les empreses.
Si el Consell, amb base en les recomanacions de la Comissió, avalua que un Estat membre presenta desequilibris excessius pot obrir un procediment sol·licitant a l’Estat adoptar mesures de baixada dels sous i eventualment obligant-lo a pagar una sanció financera. En moltes ocasions, el dret laboral francès ha estat sota acusació per haver-lo cregut responsable de “limitar la capacitat de les empreses de negociar a la baixa” l’adequació dels sous.
Al juliol del 2015, en l’àmbit del Semestre europeu, les institucions europees han apuntat al govern francès la necessitat de reformar el dret laboral i afavorir la difusió de derogacions a les disposicions de lleis generals quant a l’empresa o sector, en particular en el que fa referència a l’horari de treball. Recomanacions que han estat respectades en les reformes contingudes en la Llei de Treball.
Les institucions europees, per tant, han exercit un paper determinant a l’hora de convèncer al govern francès per sostreure sous i drets a la classe treballadora, un paper que s’ha sumat a aquell altre tan important al país, el dels empresaris francesos desitjosos d’arraconar els sindicats.
El referèndum (anomenat “Brexit”), del 23 de juny passat, amb el qual el poble de Gran Bretanya es va declarar, pel vot, favorable a la sortida de Gran Bretanya de la UE, ha afeblit el projecte de la Unió Europea, l’abandonament de la qual ha deixat de ser un tabú. Fins i tot tractant-se d’un instrument ambigu i distorsionat, tot dins de la legalitat capitalista, el resultat del referèndum ha estat important perquè ha desvetllat el desengany i la por de les masses populars, que són colpejades pesadament en les seves condicions de vida, respecte de les polítiques europees.
Un altre fet a tenir en compte és la situació de la petita burgesia i d’alguns sectors de la petita empresa que, colpejats per la crisi i terroritzats pel continu empobriment que els arrossega cap a les condicions del proletariat, es dirigeixen cap a diferents populismes i nacionalismes que s’estan reforçant a diversos països.
Així, aquesta por pot ser capitalitzada per la dreta racista i xenòfoba de partits com el Front National a França, o de la Lliga Nord de Matteo Salvini a Itàlia, que utilitzen aquesta por per dividir a la classe treballadora, o bé de moviments populistes que es declaren interclassistes i que, presentant-se com a alternativa, en contraposició als partits tradicionals, assumeixen el paper de salvar el capitalisme de l’esclat social i, sobretot, del risc d’una guerra de classes (com és el cas del Moviment 5 Estrelles fundat a Itàlia pel còmic milionari Beppe Grillo, i l’empresari recentment mort, Gianroberto Casaleggio).
Si les polítiques de la UE són atacades instrumentalment per l’extrema dreta per recollir vots i suports, l’esquerra reformista i neorreformista, a molts països, continua defensant i col·laborant amb el projecte de la UE, i el problema d’una oposició política des del punt de vista de classe és un problema permanent a tots els països, com a Itàlia, o a França, on el Nou Partit Anticapitalista torna a proposar el revisionisme, tractant de conciliar els inconciliables interessos dels revolucionaris amb els dels reformistes, com va succeir a Grècia, on el reformisme de Syriza va conduir les potents mobilitzacions cap a l’abisme de la col·laboració de classes.
La importància de la lluita de la classe treballadora francesa per tots nosaltres
La classe obrera francesa ha mostrat la seva capacitat, s’ha organitzat per paralitzar el país, però les burocràcies sindicals de la CGT, l’organització amb major pes entre els treballadors, ha tingut sempre una actitud dubitativa, tot dins de la compatibilitat capitalista. Amb l’enfonsament de l’aparell estalinista lligat al Partit comunista francès, l’aparell burocràtic de la CGT ha experimentat una reorganització i, en les recents mobilitzacions, la CGT ha hagut de relacionar-se amb un sindicalisme de base i amb moviments socials combatius que proposen anàlisis, consignes i modalitats de protesta radicals i que ofereixen una perspectiva més general a la lluita.
Està clar que a França s’està desenvolupant una lluita de classes la importància de la qual creua els límits nacionals. Això es produeix en un moment en què les diverses receptes que han permès refer-se al capitalisme de la crisi econòmica, almenys per un període de temps en els Estats de la Unió Europea i sostenint els beneficis dels grans empresaris, s’estan esgotant deixant en un punt mort el projecte de l’euro.
L’aprovació de la Llei del Treball a França està relacionada amb l’atac al dret de vaga a Itàlia, que solament va ser possible per la complicitat dels sindicats negociadors: en primer lloc la Cgil, que ha jugat el paper d’una oposició aparent sense informar de manera minuciosa i organitzar a la classe treballadora italiana fins a la retirada del “Jobs Act” i de totes les mesures governamentals que ataquen els sous i les jubilacions, i que té a veure també amb les polítiques de desmantellament i privatització dels serveis públics en tots els països d’Europa.
Si el govern d’un Estat important de la Unió Europea, com és França, amb una història de lluites i conquestes dels drets socials, aconsegueix imposar una reculada en els principis fonamentals del treball, el risc d’una reculada general cada vegada més dramàtica en sectors sencers de la societat francesa i europea és ben evident.
La classe treballadora francesa, que ha demostrat determinació i coherència en aquests mesos de lluites, està tractant de defensar-se d’un atac que concerneix els treballadors de tota Europa, i és útil recordar que aquestes polítiques d’austeritat, en aquesta crisi mundial estructural del capitalisme, també s’estan donant fora dels límits europeus, per exemple a Brasil, anomenat país emergent, on, mentre redactem aquestes línies, la classe treballadora està lluitant contra el govern i contra els mil milions gastats pels Jocs Olímpics en un país on la pobresa de la població és dramàtica.
Si bé la Llei del Treball ja ha estat aprovada, el joc no s’ha acabat encara a la societat francesa. En tot cas, els sindicats han anunciat un nou dia nacional de lluita pel 15 de setembre. Si aquesta nova mobilització serà una sort de “cant” del cigne, si serà un ritual més, útil a les organitzacions sindicals per aconseguir una nova fase de concertacions amb el govern, en lloc de la retirada de la llei, la derrota de la classe treballadora francesa podria assenyalar desgraciadament una ulterior fase de desmoralització i derrota per al conjunt del proletariat europeu.
Però si la classe treballadora francesa sabés enfrontar al govern, si pogués imposar a les seves organitzacions sindicals i polítiques radicalització i coherència, si “el gall francès”[2] cantés una vegada més, seria possible que una nova onada de lluites creués els límits francesos i cridés al proletariat dels altres països a la justa lluita per l’emancipació de les injustícies i de l’explotació.
[1] Consulteu els nostres articles sobre les manifestacions dels mesos anteriors: http://www.alternativacomunista.it/content/view/2319/1 /
http://www.alternativacomunista.it/content/view/2326/1 /
[2] El poeta Heinrich Heine va saludar la revolució de juliol de 1830 amb un cèlebre text en el qual va al·ludir al gall francès: “Heus aquí que el gall francès ha cantat (gekräht) per segona vegada, i també a Alemanya el dia sorgeix…”. Marx va subratllar el paper d’avantguarda del proletariat francès de 1789 i després, reutilitzant la metàfora del cant del gall francès continguda en el text de Heine, va escriure que hauria estat el cant del gall francès (al·lusió al símbol de França) el que anunciés l’arribada d’una nova onada de lluites i revolucions per l’emancipació del proletariat de tots els països.
