Escrit per Corriente Roja el 15 de setembre del 2016

Mentre que, per dalt, les seves senyories s’afanen a les intrigues parlamentàries per tal de formar govern; per sota, el descontentament s’amplia perquè la vida segueix igual. Una enquesta assenyalava que 7 de cada 10 treballadors està insatisfet amb la seva feina, essencialment degut als seus salaris. Tenir feina ja no garanteix deixar de ser pobre. Segons les xifres d’Hisenda, des de l’inici de la crisi fins al 2014 s’han perdut 38.000 milions d’euros en salaris.

La població en risc de pobresa ja assoleix els 12,8 milions i la pobresa severa supera els 3 milions de persones. Aquesta pobresa afecta especialment a la infància (2 milions de nens/es). Les famílies en què cap dels seus membres treballa són ja 1,5 milions.

Les empreses continuen amb els tancaments, i sectors sencers són desmantellats. Com a exemple, tenim el cas del tancament del sector del carbó que ha empès a la misèria a comarques senceres d’Astúries i Lleó; la multinacional Arcelor Mittal que acaba de tancar la planta de Zumarraga i de liquidar l’ACB de Sestao. Tot plegat un desastre, el darrer episodi de la liquidació de la indústria siderúrgica que, conjuntament amb la naval, eren els sectors clau de la indústria basca, desmantellats a compte de l’ingrés de l’Estat Espanyol a la Unió Europea (UE).

També tenim d’exemple la sagnant situació del camp andalús, on els terratinents reben milionàries subvencions de la UE per tenir les terres ermes mentre que els jornalers són condemnats a la misèria i perseguits per la “justícia”.

Les opcions que es preparen per a formar govern, lluny de tenir un pla de xoc per afrontar aquesta catàstrofe social, s’avenen a aprofundir les receptes que ens han portat fins aquí.

Però quina sortida té això? Per als treballadors i el poble la sortida ha de ser construïda

I la construcció d’aquesta sortida comença pel suport a les mobilitzacions en curs, per rodejar-les de solidaritat. Aquests dies els jornalers andalusos estan portant a terme marxes i mobilitzacions exigint que se’ls restitueixi el PER i s’acabi amb el processament de centenars de jornalers; els treballadors del telemàrqueting preparen diverses jornades de vaga contra el bloqueig d’un conveni que els manté condemnats a salaris de misèria; els treballadors del servei d’incendis de l’aeroport de Sevilla es troben en lluita perquè el seu conveni no es compleix; els de Swissport Handlig, de l’aeroport de Lanzarote, fa temps que estan en vaga indefinida en lluita per la feina i els salaris.

Aquests dies, les Marxes de la Dignitat celebraran la seva reunió estatal, quan estarà plantejada la proposta de convocatòria de Marxes a Madrid el 26 de Novembre. Aconseguir estendre aquesta convocatòria a totes les empreses, començant per les que estan en lluita, als barris obrers, als instituts i facultats, ha de ser la tasca principal del pròxim període.

A partir de la mobilització obrera i popular, que hem de tornar a posar en marxa, serà possible establir les nostres regles del joc. Partint d’aquesta mobilització podrem construir a les empreses i als barris altres “institucions”, organismes, consells, on els Comitès d’Empresa, els sindicats combatius, els col·lectius de les Marxes, etc., anem conformant aquests embrions de noves “institucions” obreres i populars.

És això una quimera? Només cal recordar el període entre 2010 i 2013. Si les assemblees de barri nascudes després del 15M, el sindicalisme combatiu, les empreses en lluita i les marees haguessin confluït en trobades locals i estatals, hauria estat possible unificar les respostes, haver mantingut les nostres regles del joc des del carrer i haver fet néixer aquestes institucions des de baix. Va ser possible i segueix sent possible a condició de reprendre el camí de la mobilització. Si hi ha sortida, però cal construir-la.