Editorial Pàgina Roja 38
Dues eleccions, dues investidures fracassades i, a l’aguait, el fantasma d’unes terceres eleccions. La crisi de governabilitat continua. Mentre s’estén el desinterès general per sota, per dalt s’intensifiquen les pressions per donar a tot plegat una solució ràpida. Els amos -les empreses de l’Ibex 35 i els jerarques de la UE- exigeixen posar fi al Govern en funcions més llarg de la història. No volen terceres eleccions. Necessiten un govern amb una mínima estabilitat per aplicar els plans de guerra social, que ells ja han determinat, contra el poble treballador.
Els fa falta, com més aviat millor, un Govern que doni estabilitat política perquè, després del Brexit, les aigües baixen regirades a la UE. Un Govern que comenci com més aviat millor amb les retallades “estructurals”, quantificades en 10.000 milions entre 2017 i 2018. Un Govern que segueixi donant voltes de rosca a les reformes laborals, doni una volta de rosca més a les pensions, continuï augmentant la precarietat laboral i, per descomptat, que passi per l’adreçador als catalans.
Els quatre grans actors (PP, PSOE, Ciutadans i Units Podem) es retreuen, els uns als altres, la falta de col·laboració perquè hi hagi Govern.
Tot gira entorn de trobar una sortida dins el marc de l’actual aritmètica parlamentària, encara que per a defensar-ho s’hagin de defensar els maridatges més insòlits. Parlen de diferents opcions. Una és la de Rajoy: un Govern PP-Ciutadans, amb l’abstenció del PSOE. L’altre és la de Sánchez: un “govern de progrés i regeneració democràtica” format pel PSOE i pactat amb Ciutadans i Units Podem. La tercera és la d’Iglesias: un govern del PSOE pactat amb Units Podem i amb l’abstenció dels nacionalistes.
En el primer cas tenim un govern de pura continuïtat de Rajoy; en el segon cas un govern que continuaria aplicant el més fonamental de les polítiques de Rajoy per part de la UE i les grans empreses, així com negant el dret a decidir dels catalans. I pel que fa al tercer, no passa de ser una argúcia electoral perquè el PSOE no està disposat de cap de les maneres a cedir davant la reclamació democràtica de Catalunya. Per tota la resta, continuaria sotmetent-se als plans antipopulars decidits per la UE.
La indiferència general entre amplis sectors dels treballadors i la joventut descansa en què vivim en dos mons molt diferents. Mentre els de dalt segueixen enredats en les càbales en les quals les seves pròpies regles del joc els han posat i juguen en solitari, els de baix suportem el pes ineludible de la vida quotidiana, és a dir: l’atur massiu, els salaris de misèria, la pobresa creixent, els treballs brossa, els joves que emigren, les empreses que tanquen… I per això cap d’ells, absolutament cap té una oferta de canvi que fer, perquè cap proposa enfrontar els problemes de fons: els plans de la Unió Europea, el No pagament d’un deute infame que estrangula al país; derogar les reformes laborals (les del PSOE i les del PP), permetre el dret a decidir, etcètera.
Ara depenen del que passi a les eleccions del País Basc i Galícia per moure fitxa, però sigui quin sigui el resultat electoral, la resolució seguirà sent el joc en solitari. Ells s’ho tallen, ells s’ho cusen.
Amb les regles del joc del règim NI UNITS NI PODEM
Les mobilitzacions socials, les vagues, l’ocupació de places, les marees que van seguir a l’inici de la crisi econòmica, les mobilitzacions a Catalunya, van ser les que van obrir la crisi política del Govern, del règim i del bipartidisme. Però en lloc d’aprofundir en aquesta via, l’esforç es va enfocar a reconduir el moviment a la via institucional. Van apostar per ocupar “la centralitat del tauler” en lloc de rebentar-lo, que era el que calia.
Podem, amb la inestimable ajuda de la burocràcia sindical i de la UE, han estat els principals responsables de reconduir la baralla i la protesta social a un joc amb unes regles imposades pels que fa dècades que juguen al mateix. Van apostar per treure la lluita dels carrers per “guanyar les institucions”. Però lluny de fer la menor reflexió sobre els resultats, amb la seva prepotència habitual, Pablo Iglesias remarca que és una “idiotesa” dir que “la lluita és als carrers i no al parlament“. I d’aquella pols venen aquests fangs. Ara, sense el “sorpasso“, sense canvis de cap color, estan enredats en una aritmètica parlamentària que és un carreró sense sortida i que els converteix en un dels grups més de “la casta”.
Unes eleccions les regles de les quals són que un vot, si és d’una zona rural rica, val més que si és d’un barri obrer, no respectant ni el vell principi democràtic burgès d’una persona, un vot; unes eleccions on el monopoli dels mitjans de comunicació el tenen els rics i ells són els que decideixen quina campanya es visualitza i quina no; unes eleccions on als candidats electes no hi ha forma de revocar-los encara que diguin i facin el contrari a allò que van prometre en presentar-se; unes eleccions que no permeten per llei que es presentin els partits legalment constituïts, inclús liquiden candidats sense problema, com el cas d’Otegi. Amb aquestes regles del joc volien fer EL CANVI? I veient els resultats, insisteixen?
L’extrema debilitat del govern brinda una oportunitat d’or per tornar al camí que es va abandonar, el del carrer, les marees, les vagues, la protesta social… Trencar les seves regles del joc, rebentar el seu taulell i posar al centre els veritables problemes que sagnen la vida dels treballadors i liquiden els drets democràtics, i fer-ho com més aviat millor.
Imposar des del carrer un pla de rescat dels treballadors i el poble i noves eleccions amb noves regles, on cada diputat escollit respongui al mateix nombre de vots, on els partits legalitzats comptin amb les mateixes condicions i drets, on els mitjans de comunicació estiguin obligats a garantir la igualtat d’oportunitats a tots els candidats/es, on els diputats puguin ser revocables i el seu salari no excedeixi el salari mitjà d’un treballador.
Tota la resta no seran més que jocs al solitari i recanvis.
