Escrit per Felipe Alegría, militant de Corrent Roig
El 18 de maig, un dia després de la vaga general, envoltats per milers de manifestants i amb aturades del transport públic, ferris i hospitals que encara perduraven, els diputats de Syriza i del seu soci de govern(“Grecs independents-ANEL”) han fet votar al Parlament Grec el nou i brutal paquet de mesures exigit per la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i FMI). D’aquesta manera, el govern de Tsipras podrà rebre 7000 milions d’euros del segon tram del tercer ”rescat” grec, amb els quals es vol retornar el deute que venç el mes de juliol. Com era d’esperar, els fons no són per a cap mena de despesa social o productiva; ans al contrari, només serviran per a seguir pagant a la Troika un deute incobrable i alimentant el cicle criminal del saqueig de Grècia, reduïda a un estatus de semi-colònia alemanya.
Les mesures aprovades
El paquet votat per Syriza conté més de 100 mesures, bona part de les quals estava inclosa en el llistat d’exigències que la Troika mantenia des de 2010, sense que cap govern s’hagués atrevit a aprovar-les fins ara. En realitat, com han denunciat els sindicats grecs, el que ha signat Tsipras és un quart memoràndum, aquest cop però no han pogut utilitzar l’excusa de de que es tractava d’un ”nou rescat”. El text aprovat, ”Suplement al memoràndum”, ho deixa ben clar: ”l’èxit del programa necessita de l’aplicació continuada en el temps de les polítiques pactades per molts anys”. Es la naturalització del sotmetiment i de l’espoli.
El paquet inclou un nou atac contra les pensions públiques (i ja en van 14!) que entrarà en vigor el 2019. La reforma reduïra la quantia global de les pensions gregues en un 1% del PIB i eliminarà definitivament l’EKAS, un fons d’ajuda de supervivència als 380.000 jubilats amb menys ingressos. El diari ”Público” narra el cas de Melina Kotsaki, una assistent de vol retirada de 73 anys que quan es va jubilar cobrava una pensió de 2.200 euros i ara, després de les successives retallades cobra 750 euros; aquesta pensió amb les noves retallades es veurà reduïda en un 18% més. Menciona també el cas de Kostas Kekas, assistent mèdic recent jubilat amb una pensió de 700 euros, que es veurà afectat, com tots els pensionistes, en proporcions similars.
Una nova reforma fiscal incrementarà els impostos per valor d’un 1% del PIB a partir de 2020, rebaixarà el mínim no lliure de tributació, afectant de ple als sectors amb menors ingressos, i augmentarà també les contribucions als professionals.
El paquet inclou noves retallades a les prestacions socials. ”Estalvia” 259 milions d’euros a costa del subsidi dels aturats i de les ajudes a les famílies més pobres per pagar la calefacció o atendre els discapacitats. 313 milions d’euros desapareixeran en dos anys del sistema sanitari, ja mortalment colpejat, a l’haver perdut un terç del pressupost el 2009.
Els drets laborals es veuran igualment afectats en eliminar-se les traves legals a l’acomiadament col·lectiu. Els convenis seguiràn sense ser reconeguts. Les convocatories de vaga seràn més difícils ja que quedaran condicionades al vot favorable del 50% dels treballadors en un context marcat per l’acoquinament patronal i les amenaces d’acomiadament. També es relaxarà la protecció legal als representants sindicals.
L’espoli del país a través del saqueig dels pressupostos, es completa amb la venda forçada a preu de saldo del patrimoni públic al capital estranger, molt particularment a l’alemany. El govern i els Fons de Privatització (HRADF) ja li han entregat diversos aeroports regionals, autopistes, el metro d’Atenes o el Port del Pireu. Ara, amb les noves mesures, busquen fer el mateix amb la companyia de les aigües de Tessalònica i d’Atenes, la petrolera Hellenic Petroleum o la principal elèctrica Public Power Corp PPC. El nou memoràndum inclou també un altre mecanisme de saqueig: el traspàs dels crèdits morosos dels bancs grecs (100.000 milions) a ”fons voltor” estrangers, que els permetrà fer-se amb la propietat d’un gran número d’habitatges i negocis a preus irrisoris.
La Unió Europea (UE) al descobert
El nou memoràndum es una altra pàgina negra en la història de la infàmia, ens mostra el veritable rostre de la UE, una màquina de guerra contra la classe treballadora i els pobles d’Europa, un instrument dels grans bancs i multinacionals europees per imposar un retrocés generalitzat als treballadors i treballadores i sotmetre i saquejar països com Grècia.
La UE és l’escut en el que es recolzen els governs europeus per a la seva ofensiva antiobrera i antipopular i per a la seva política exterior imperialista. Es un entramat antidemocràtic, dominat pel capital financer i el govern alemany, impossible de transformar ni de posar al servei dels pobles.
Les mentides de Tsipras, executor de la Troika
Tsipras ha defensat el nou memoràndum dient que així prepara el camí per un ”alleujament” del deute grec. Ha afegit també que compensarà les retallades amb ”contramesures” socials. Però, de nou, està mentint de manera descarada, com ho va fer quan va convocar el referèndum de juliol del 2015 convençut de què anava a perdre’l i així poder justificar l’acceptació de les imposicions de la Troika (així ho confessa Varoufakis en el seu llibre de memòries, Adults In The Room).
Les declaracions de Tsipras sobre l’alleujament del deute són pura retòrica, en primer lloc perquè Alemanya s’oposa de manera rotunda i, en segon lloc, perquè la proposta de l’FMI d’ometre una part d’aquest no és, en realitat, més que un mecanisme per a perpetuar-lo (el deute), sabent que Grècia no pot fer front al deute actual, proper al 180% del PIB. Pel que fa a les ”contramesures d’alleujament”(que, d’altra banda, no canviarien res la situació general), el seu marge de maniobra es també inexistent, doncs, l’Eurogrup ha condicionat qualsevol ”mesura expansiva” a què el país superi els objectius de superàvit primari (3,5% del PIB) i tingui un creixement del 3,5% del PIB en els pròxims anys.
Tsipras ha demostrat que si quelcom es sotmet a la UE i a l’Euro, per moltes promeses i discursos que faci a l’oposició, en quant arriba al govern es converteix en l’executor dels seus plans.
Durant tot un temps, el gruix de l’esquerra Europea (Podemos, Izquierda Unida, el Bloco d’Esquerda, el Front de Gauche o Die Linke) va presentar a Tsipras i a Syriza com els grans herois de l’esquerra i com a model a seguir per fer front a una socialdemocràcia entregada al neoliberalisme i en caiguda lliure. Malgrat tot, uns mesos després, Syriza va arribar al govern i es va convertir i es va convertir en el substitut del PASOK i de la dreta grega, en el nou sicari de la Troika, en el gestor de la política criminal de la UE contra els refugiats, invitant permanentment a la cúpula de la socialdemocràcia europea i soci i amic d’Israel. Encara esperem dels amics de Tsipras una crítica i un repudi cap al seu govern i la seva política.
La resposta de la classe treballadora grega
La resposta al darrer memoràndum ha sigut una sisena vaga general contra Tsipras i la Troika. Van parar els ferrocarrils, el transport urbà i marítim, els controladors aeris, els mitjans de comunicació, els hospitals públics, els funcionaris i, en escala menor, els treballadors del sector privat. Van sortir al carrer milers, juntament amb pensionistes, joves, aturats, pagesos i sectors de la classe mitjana arruïnada.
La veritat és que no se li pot exigir res més a un poble heroic que ha sofert una devastació econòmica i social equivalent a la d’una guerra; un poble que ha sigut vilment traït, primer pel PASOK i després per Syriza. No se’ls pot demanar més quan la convocatòria era a una vaga de 24 hores, testimonial i aïllada d’una perspectiva estratègica de repudi al pagament del deute, ruptura amb la UE i l’Euro, nacionalització dels bancs i presa de l’economia sota el control dels treballadors/es. No es pot demanar més a una classe treballadora que ha quedat aïllada internacionalment, abandonada per la burocràcia sindical, la socialdemocràcia i els amics de Tsipras.
Es necessari construir una resposta internacionalista.
Es hora de construir la solidaritat activa amb la classe treballadora i el poble grec, d’anar construint una resposta internacionalista a escala europea. Una resposta recolzada en el sindicalisme combatiu i en una esquerra que tingui clar que no hi ha sortida sense enfrontament amb la forma unificada de l’Europa del Capital i sense obrir una via de ruptura revolucionària amb la UE i l’euro, per a construir sobre la base d’aquesta una Europa dels Treballadors i dels Pobles, els Estats Units Socialistes d’Europa.
