Escrit per Àxel Vergés, militant de Corrent Roig i activista de la Marea Pensionista de Sabadell

Actualment, la mitjana del valor de les nostres pensions se situa als 856€ i més de la meitat dels pensionistes cobren una pensió inferior al salari mínim interprofessional (707€). Aquesta precarització creixent dels pensionistes, s’accentua en el cas de les dones, que cobren, de mitjana, 455€ menys que els homes i es transforma en un problema social global quan observem com un terç de les famílies d’arreu de l’Estat, sobreviuen gràcies la pensió d’un dels seus membres.

Aquesta creixent precarització dels i les pensionistes ve provocada per un procés de desmantellament i privatització sistemàtic del sistema públic de pensions. Un procés que neix amb als Pactes de Toledo (1995), que van eximir l’Estat de la responsabilitat de garantir les pensions amb els pressupostos generals i van obrir les portes de bat a bat als plans privats de pensions. Els Pactes de Toledo van posar les bases per a les successives reformes del PPSOE (2013 i 2015), que han provocat l’augment de l’edat de jubilació als 67 anys i una caiguda d’un 7% del valor adquisitiu de les pensions des de 2011. Una caiguda que s’accentuarà, segons dades del Banc d’ Espanya, en reduir el 2060 el valor de la pensió mitjana al 40% del salari mitjà, situant  els treballadores en actiu i la joventut com a principal diana dels successius i futurs atacs a les pensions públiques. Darrere d’aquesta devaluació flagrant, hi trobem els interessos dels bancs, les asseguradores i les exigències de la Unió Europea, que tenen com  a principal objectiu seguir allargant l’edat de jubilació i impulsar els fons privats de pensions, situant la pensió pública com una pensió de subsistència.

Davant d’aquest alarmant panorama, CCOO i UGT,  lluny de ser una palanca per la lluita en defensa de les pensions públiques, han vingut jugant un paper de complicitat, exemplificada amb el seu recolzament als Pactes de Toledo i les reformes dels governs de PPSOE. A més, és una complicitat interessada perquè  són socis dels bancs en les principals gestores de fons privats de pensions.

Ara, ministres i “experts” ens bombardegen alertant-nos de la “insostenibilitat” del sistema públic de pensions relacionant-ho amb el dèficit del fons de reserva, un fons que han saquejat a cara descoberta. Sembla ser que aquest dèficit, però, no existeix a l’hora de rescatar bancs, pagar la Casa Reial o augmentar el pressupost militar. Estan preparant el terreny per un nou atac que avanci cap el que vénen fent des de l’aprovació dels Pactes de Toledo: transformar un dret en un negoci a mans del gran capital financer.

És hora de preparar la resistència. És hora d’articular un  moviment capaç d’aturar l’assassinat d’un dret tant fonamental com és la pensió, un moviment que, a més d’aglutinar els actuals pensionistes, agrupi els treballadors en actiu, joves i dones, principals dianes dels successius atacs. Perquè només amb un moviment transversal que agrupi els pensionistes d’avui i de demà, les nostres pensions tenen futur.

És per això que és més important que mai reforçar i obrir les plataformes i marees pensionistes a treballadors en actiu, a dones i a joves, per avançar en l’enfortiment d’un moviment per aconseguir l’actualització anual de les pensions segons l’IPC, la defensa d’una pensió mínima de 1080€, la garantia   de les pensions pels pressupostos generals de l’Estat  i la derogació de les reformes de Zapatero i Rajoy. No incloure els que seran els principals afectats, és debilitar un moviment crucial davant l’ofensiva contra el sistema de pensions públiques.

A més, considerem que no podem centrar els nostres esforços als despatxos parlamentaris. Fer-ho suposaria la institucionalització de la nostra lluita i l’abandonament de les nostres demandes principals ja que tota l’activitat parlamentària respecte les pensions s’assenta sobre les bases del Pacte de Toledo i les reformes de PPSOE. El dret a una pensió pública va ser un dret conquerit, arreu d’Europa durant el segle passat, a partir de lluita obrera. Avui com ahir, el camí continua sent el mateix. Només des del carrer i units amb les lluites sindicals, moviments socials, organitzacions sindicals i polítiques, la lluita per la defensa de les pensions públiques, podrà triomfar.

Així doncs, és important que les marees pensionistes parteixin del carrer com a eina central de lluita i mantinguin la seva independència respecte les institucions i dels partits institucionals. Per altra banda, considerem més que necessari que les marees i moviments en defensa de les pensions públiques conflueixin dins les Marxes de la Dignitat, un espai unitari i de lluita al carrer que el passat 27M, va agrupar 50.000 persones a Madrid, posicionant-se com a referent unificador de les lluites. El carrer i les Marxes ens han de donar els ingredients necessaris per al moviment en defensa de les nostres pensions: transversalitat i lluita des del carrer. Perquè només articulant un moviment transversal i combatiu, les nostres pensions tenen futur.