Parlem amb el Juan, bomber forestal d’Andalusia.

En els darrers anys hem assistit a processos de mobilitzacions dels bombers forestals a diverses CCAA. Què ens pots explicar de la seva situació i lluita?

La professió està sotmesa, generalment, a una gran precarietat. Afortunadament, som bastant lluitadors. La campanya d’alt risc passada va acabar amb una mobilització estatal a Madrid, a l’octubre, que va reunir diversos milers de companys i companyes dels quatre punts cardinals. Des de llavors hi ha una reguera de lluites que no ha parat en cap moment. A Madrid fa més de 1000 dies que estan de vaga, que es diu aviat. Fa tot just unes setmanes també ens vam mobilitzar els d’Andalusia. A Castella i Lleó durant aquests mesos han participat en marxes per les zones afectades pels terribles incendis del 2025, segurament allà tenen la pitjor situació de totes. La situació és tan caòtica que, per una disputa entre les empreses a què s’ha privatitzat el servei i l’Administració, ara mateix gairebé mil companys ni tan sols s’han pogut incorporar a la feina.

L’any passat vam batre rècords d’incendis i aquest any ja pinta malament. Combatre aquests incendis sempre és molt difícil. Però és que fer-ho privatitzats, amb personal temporal acabat de contractar, amb condicions pèssimes laborals, amb mancances humanes i materials, sense una formació i un entrenament al llarg de l’any professional… ho fa tot molt pitjor.

La nostra ja no és ni una lluita per condicions laborals o seguretat a la feina, sinó ja és una reivindicació perquè la feina de prevenció i extinció d’incendis forestals pugui ser el més eficaç possible. Per nosaltres, per la població i per la nostra naturalesa i muntanyes.

Es noten les conseqüències del canvi climàtic a la vostra feina?

Indubtablement. En aquests dies hem patit un incendi al cor de Doñana, esperonat per unes temperatures pròpies de l’estiu. El problema és que encara som al maig. Els incendis forestals alimentats pel canvi climàtic no són una predicció de futur, ja són una realitat incontestable. El pitjor és que es continuaran agreujant, com moltes adversitats mediambientals. L’única pregunta és si seran un desastre incontrolable o podrem frenar a temps abans que sigui massa tard.

Quin és el paper dels treballadors públics en la lluita contra les conseqüències de la catàstrofe ecològica?

Crec que és important incorporar aquesta dimensió a les nostres lluites. No es tracta únicament de demanar una mica més de salari o unes condicions de treball una mica millors. Això no serveix de res en un planeta inhabitable o davant d’incendis monstruosos. Cal sortir del sindicalisme de carril estret i implicar-nos en la lluita ecologista. Moltes vegades estem tan embolicats en les petites reivindicacions més urgents que se’ns oblida el més important. El nostre testimoniatge i coneixement des de la primera línia dels efectes del canvi climàtic ens fa essencials com a punta de llança de la població en conjunt.

Al nostre favor tenim ser una professió força reconeguda per la població, tenim la possibilitat de conscienciar sobre les transformacions que estan succeint. Necessitem aliar-nos amb els moviments socials preocupats per la crisi ecològica en curs, fer-nos-en part, nodrir-los amb la nostra visió i aprendre alhora.

De qui és responsabilitat que es continuï aprofundint la crisi ecològica?

Se sol dir que és responsabilitat de tothom. I en part és cert, tots i totes tenim responsabilitat amb els nostres actes quotidians. Jo animo a ser tan responsables i coherents com puguem. Però plantejar-ho així és fer trampes, és responsabilitat de tothom, però no en la mateixa proporció. La desigualtat a la nostra societat és obscena, i això es reflecteix en l’impacte que generem cadascú. O és el mateix algú que viu compartint pis i arriba ofegat a final de mes que els megarics que agafen un jet privat cada dos dies?

La desigualtat és tan brutal que costa dimensionar-la. Només posaré una dada damunt la taula per no inundar de xifres el debat. Segons Oxfam, l’1% de la humanitat contamina més que les dues terceres parts més pobres de la humanitat en conjunt. Aquí es troba el quid de la qüestió.

Quines són les mesures que caldria aplicar per frenar la catàstrofe ecològica?

És difícil desenvolupar una gran argumentació en un espai breu, així que aniré directe al que crec que és essencial. Encara que soni molt maximalista, et diria que ens cal acabar amb el capitalisme. Portem uns trenta anys de cimeres climàtiques internacionals, de discursos sobre desenvolupament sostenible i d'»economia verda», però continuem lliscant pel tobogan cap al desastre. Aixafant qualsevol iniciativa lligada a la sostenibilitat, el capital continua girant i acumulant, picant el que calgui per continuar creixent sense límit. Els grans capitalistes del món han demostrat sobradament estar disposats a passar per sobre de tothom per continuar sumant zeros en el seu ja infinit compte corrent.

L’economia és ara com ara una roda cega que gira i gira sempre buscant que continuïn acumulant guanys, això marca la seva brúixola. I els governs de tot el món acompanyen sense excepció. Crec que cal canviar completament el paradigma. Ens cal planificar l’economia, fer-ho per cobrir les necessitats humanes sense sobrepassar les capacitats del medi ambient. Estem tan acostumats al capitalisme extrem que això sona completament utòpic, però el que de veritat és irreal és pensar que podrem canviar de rumb mantenint l’ordre econòmic, social i polític actual. Crec que seria possible un món on el conjunt de la població pugui viure dignament, millor que ara diria, respectant els límits finits del nostre planeta i els recursos naturals. Però per això cal acabar amb el capitalisme, amb la guerra, amb la desigualtat extrema i l’acumulació de riquesa i poder. Un món sostenible és necessàriament un món més equitatiu i més democràtic, en què el conjunt de la població tingui el poder repartit i a les seves mans; especialment, la classe treballadora, que som els qui al capdavall produïm i distribuïm tot el que es fabrica.