Escrit per David Pérez

En aquests últims anys hem anat presenciant un profund deteriorament en les condicions dels jornalers, que va des de l’incompliment sistemàtic del conveni fins al no reconeixement de les jornalades declarades. Aquest retrocés es deu a la política del govern central i de la Junta d’Andalusia, que han debilitat els sistemes de control sobre el camp amb la finalitat de generalitzar el frau patronal. Tot plegat amb la col·laboració que li han atorgat els sindicats oficials de CCOO i UGT, gestors de la precarietat i còmplices del frau patronal. Tot i això, i  malgrat els que creuen que estem davant un problema conjuntural, la realitat és que es tracta d’un problema endèmic derivat d’una estructura econòmica basada en el latifundisme i l’acaparament de terra. D’aquí que situar el debat de la reforma agrària a Andalusia és vital per afrontar els mals que pateixen els pobles i els milers de famílies jornaleres.

Andalusia com a exemple de modernitat i progrés?

Susana Díaz insisteix que “Andalusia ja és part de la modernitat” i que “estem immersos en el progrés del segle XXI”. No obstant això, les dades evidencien una realitat totalment oposada. Andalusia ocupa el tercer lloc en el rànquing de CCAA que més aporten al PIB d’Espanya amb un 13,9%. Tot i això, la renda per càpita és un 26% inferior a la mitja estatal. La fractura social i la forta desigualtat s’expressen amb força en el camp andalús, on l’acaparament de terra i riquesa en poques mans ha sigut una constant al llarg de les últimes dècades. Mentre que la pobresa i la misèria s’aguditzen entre la classe treballadora, on un 40% es troba en risc de pobresa i exclusió social.

La reforma agrària: un problema democràtic encara sense resoldre

A Andalusia, fer referència a la igualtat de drets i oportunitats, a la modernitat i als valors democràtics ignorant l’arcaica estructura econòmica basada en el latifundisme no és més que una mentida liberal que intenta entabanar als obrers. Desgraciadament, després de cinc segles, lluny d’encarar un altre camí, Andalusia segueix estant en mans dels mateixos llinatges i famílies nobiliàries que segles enrere (Alba, Duc d’Infantado, Marquès de la Montilla o el Compte de Luna), concentrant en les seves mans més del 50% de la terra.

En aquest aspecte, totes les polítiques que s’han pres des del govern durant les últimes tres dècades, inclosa la titulada Reforma Agrària de l’any 1984, si ha servit per a alguna cosa ha estat per protegir i engruixar encara més la concentració de terres en detriment dels petits agricultors.

Durant el mandat del govern PSOE-IU va tornar a sorgir el debat sobre la qüestió agrària, com a part de les pèssimes condicions del sector i la pressió del moviment jornaler. Tot i això, es tractava d’una mesura totalment insuficient, que ni qüestionava el model productiu imposat per la UE, ni el latifundisme parasitari i improductiu, i girava l’esquena a les reivindicacions més sentides dels jornalers. D’aquí que el famós Banc de Terra es mostrés infructuós als ulls dels jornalers.

Unes condicions de treball pròpies del feudalisme

Del model basat en l’acaparament de terra per part de terratinents i senyorets es desprenen unes relacions laborals pròpies del s. XIX. A diferència d’altres sectors, els jornalers es troben encara un grau per sota. Un exemple és la precarietat del sector, ja que el 99% de les contractacions són extraordinàries, només l’1% dels jornalers disposa de treball fix. Sobre les pensions, mentre que la pensió mitjana al camp se situa en els 580,87 €, en el Règim General la pensió mitjana està en 1.130,30 €. A més, en el Règim Especial Agrari els jornalers no tenen reconeixement ni indemnització per acomiadament, vacances i ni tan sols dret a un contracte per escrit que els permeti defensar-se dels abusos.

La precària situació que persisteix al camp es torna encara més virulenta amb la supressió dels escassos controls i amb la permissivitat dels sindicats oficials, que fan que la patronal incompleixi de manera sistemàtica el conveni, arribant fins al 80% d’incompliment en el cas de la província de Sevilla.

Les jornaleres, a causa de l’alta precarietat en el sector, són encara més excloses, sent les primeres a ser acomiadades i les últimes en ser contractades.

El PER i el subsidi agrari, una engruna per abandonar la lluita per la reforma agrària

En els anys finals de la dictadura va començar a ressorgir amb força el moviment dels jornalers, qüestionant el model latifundista a partir de les ocupacions de finques. Va ser així com, l’any 1971, per calmar els ànims de rebel·lió contra els patrons, Franco va crear la Llei de Treball Comunitari, que consistia en una assignació pressupostaria dirigida als Ajuntaments de pobles andalusos i extremenys amb la finalitat de “mantenir l’ordre públic”. La idea era que, gràcies a aquests fons, els alcaldes poguessin contractar als jornalers per a treballs comunitaris i els restés responsabilitat als terratinents. El problema va ser la insuficiència de les ajudes, que impossibilitaven cobrir la totalitat de persones necessitades, amb el qual es van acabar convertint en un repartiment de diners assignats a dit a les places dels pobles. Tot i això, i malgrat els esforços per contenir el moviment dels jornalers, durant els anys següents va continuar la mobilització i la lluita per la reforma agrària.

L’any 1984, amb l’arribada de Felipe González, el Govern i la patronal, pressionats per la mobilització, necessitaven desactivar la lluita per la terra i el treball, ja que la reforma agrària plantejava entre les seves mesures l’obligatorietat per part dels terratinents de contractar en funció del nombre d’hectàrees. Aquesta reivindicació anava en contra de la naturalesa dels terratinents parasitaris i del model improductiu de la UE, que més tard es va expressar amb les ajudes de la PAC.

Finalment, per frenar el moviment dels jornalers en totes les seves reivindicacions, Felipe González va reformar el Pla de Treball Comunitari que va donar origen al PER, a més d’aprovar el Subsidi Agrícola. Per aquest acord va ser central la legitimació dels sindicats oficials, així com el PCE. D’aquesta manera es va anar desactivant la lluita per unes condicions de treball dignes, el treball i la terra, al mateix temps que s’anava desmantellant la intensa activitat productiva.

Reprendre la mobilització per unes condicions de treball dignes i la reforma agrària

Després de tres dècades, hem presenciat com el camp ha anat patint un retrocés accelerat, tornant novament al punt de partida, encara que amb un retrocés productiu i amb unes imposicions de la UE molt marcades. En aquest context, patronal i govern estan llançant una forta ofensiva contra els drets dels jornalers, com és el cas dels jornalers d’Agrícola Espino i Baena Franco. Per afrontar aquests problemes endèmics que pateix el camp és necessari reprendre la lluita per la reforma agrària.

La reforma agrària que necessitem ha de començar per reactivar la producció agrícola, col·locant els latifundis improductius en mans públiques i afrontar la política de quotes que estableix la UE; ha de garantir el sistema de prestació acabant amb el requisit de les 35 peonades; ha de posar mitjans per posar fi al generalitzat frau patronal i l’incompliment del conveni; aturar la persecució de les jornaleres i controlar els terratinents i empresaris del sector; a més, ha de contenir un salari digne i drets bàsics com l’obligatorietat d’un contracte de treball per escrit per defensar-se dels abusos; així com un pla d’industrialització.

Per aquesta lluita és necessari creure en la nostra capacitat de mobilització i vèncer la por, la vergonya i l’abatiment.