Escrit per Laura Requena (Secretaria estatal de Dona de Corriente Roja)“Un mil·límetre de diferència en la teoria, es transforma en kilòmetres de distància en la política”. (Lenin)

Aquest article, publicat en dues parts, té la pretensió d’explicar la posició actual de la LIT-CI i de CR sobre la relació entre feminisme i marxisme, la relació entre la lluita contra el capitalisme i la lluita pels drets de les dones. El seu objectiu no és donar una lliçó, sinó contribuir a la discussió i al debat sobre el tema, sobretot amb aquelles persones que defensen la lluita per la igualtat des d’una perspectiva anticapitalista.

La lluita contra l’opressió masclista es fa més necessària que mai

Avui dia, la violència contra la dona a la societat capitalista en crisi adquireix formes i proporcions de “barbàrie” i, a les dones, especialment a Europa, ens estan arrabassant els pocs drets d’igualtat aconseguits en els anys de bonança econòmica. Per això, la lluita pels drets de la dona i contra qualsevol forma d’opressió viu un nou ressorgiment i adquireix cada vegada més importància.

Però, per nosaltres, la lluita per l’alliberament de les dones no arrenca a partir de les mateixes premisses que les dels moviments feministes i tampoc de les diferents teories feministes sorgides en el context del moviment de dones dels anys 60-70 (l’anomenada segona onada feminista). Els marxistes revolucionaris, en tant que lluitem per un món sense explotació ni opressió de cap mena, som acèrrims defensors de les lluites de les dones per la igualtat, però no tenim un acord amb aquelles teories, ni pel que fa al seu programa ni pel que fa a la seva estratègia. Les nostres diferències podrien ser resumides en dos aspectes fonamentals: el concepte “patriarcat” i el subjecte social i polític per acabar amb l’opressió contra les dones.

La causa de l’opressió contra la dona: “El patriarcat”

Fins i tot tenint en compte les diferències programàtiques existents entre el feminisme burgès o institucional, el feminisme radical i el feminisme anticapitalista o socialista, la causa de l´opressió contra les dones a tot el món és, per a totes les teories feministes, el patriarcat. No existeix una, sinó diverses definicions de “patriarcat”, la qual cosa complica molt les coses i no és l’objectiu d’aquest article explicar i desenvolupar les diferents modalitats del terme, malgrat que sí que és possible donar una definició general, comuna a totes elles. Abans de tot això, hem de dir que, avui dia, precisament per la influència del feminisme, existeix una definició “col·loquial” o “comuna” del terme dins l’esquerra, amb la que hi estem d’acord, referida a la societat masclista en la qual vivim, que és violenta, opressora i discriminatòria per les dones en tots els àmbits, tant a vida pública (mercat de treball, mitjans de comunicació, política, educació, etc.), com a la privada (família, relacions de parella). El masclisme no és un comportament individual d’uns quants que han de ser “reeducats”, sinó que es perpetua a través de les institucions socials, de la ideologia i de la cultura. Es parla de la “família patriarcal” com la família clàssica, autoritària, on és el pare el que mana i la resta de membres els que obeeixen.

Igualment s’entén per “feminista” aquella persona que lluita per la igualtat (real i no formal o jurídica com la pròpia del capitalisme, entre homes i dones). D’aquesta manera, el nostre partit aspira a ser el més “feminista” de tots, perquè lluitem per un món on totes siguem socialment iguals, humanament diferents i totalment lliures.

Si les nostres diferències fossin únicament envers l’ús col·loquial dels termes, no hi hauria problema. El problema és que també tenen un component teòric encunyat per les diferents teories feministes. Com explica Florence Oppen, pel feminisme radical el patriarcat seria: Una estructura social o sistema d’estructures socials en el qual TOTS els homes dominen i/o exploten a TOTES les dones. L’opressió contra les dones seria segons això, un problema social derivat de la desigualtat amb què totes les societats han tractat a ambdós gèneres”.

La noció del patriarcat i de la teoria dels gèneres, suposa que no serien les classes socials, sinó el gènere, la categoria central, determinant.

Les feministes radicals i les socialistes coincideixen en l’ús del terme “patriarcat” com a categoria explicativa. En el que no coincideixen és en la suposada universalització del sistema patriarcal que mantenen les primeres. Com assenyala Cecilia Toledo, “el sector del feminisme que es considera marxista acostuma a donar la mateixa importància a la situació de classe de la dona obrera i a la seva condició d’oprimida”. Pel feminisme socialista, capitalisme i patriarcat són sistemes paral·lels però independents, i per això parlen sovint de “patriarcat capitalista” o de “capitalisme patriarcal”.

Per nosaltres és indubtable que l’opressió contra la dona existeix des de fa milers d’anys. Però això no és un argument suficientment vàlid per postular l’existència d’una estructura social, ahistòrica i independent dels diversos modes de producció i de les diferents formacions socials, ni tampoc de dos sistemes paral·lels.  

L’explicació de l’opressió des del marxisme

Des d´una comprensió materialista i dialèctica de la història, realitzada pel marxisme, l’opressió masclista va estar sempre al servei de determinats interessos materials de la classe social dominant i en funció del nivell de desenvolupament de les forces productives que va assolir la societat. Pel marxisme, tota qüestió cultural és derivada, d’una manera o d’altra, del mode de producció dominant. Els gèneres o les formes simbòliques en què s’expressa “el fet masculí i el fet femení” o els sexes en cada societat, són construccions culturals, i per tant, canviants, malgrat ser molt reals. Tal com diu Florence Oppen, són construïdes i difoses “en funció de determinats tipus de relació social i atenen a un determinat mode de producció i distribució, la forma com es produeix i reprodueix la societat”. Històricament, l’opressió contra la dona no va ser donada de forma independent, sinó al servei del manteniment de l’explotació. I, per això, per nosaltres, la societat no s’estructura en gèneres sinó en classes socials. “Són les relacions de classe- assenyala aquesta autora- les que emergeixen com a dominants i decideixen en últim terme quines opressions són necessàries i quines prescindibles a cada moment, i quina dimensió poden tenir”.

Els descobriments antropològics permeten afirmar que l’origen de l’opressió contra la dona (aïllant-la de la producció, controlant la seva sexualitat, etc.) no s’ha de buscar, ni en les diferències biològiques entre homes i dones, com per exemple, la major força física dels homes, ni en una tendència innata de l’home per dominar a la dona, ni en una primitiva divisió sexual del treball. Sharon Smith explica que l’opressió de les dones no ha existit en totes les societats humanes. Existeixen evidències històriques que demostren que moltes cultures tenien una “rígida divisió del treball entre els sexes i, malgrat tot, les dones eren iguals als homes, amb una completa autonomia sobre les seves responsabilitats i poder de decisió dins la societat en el seu conjunt”.

El seu origen el trobem en el sorgiment de l’excedent agrícola, fa aproximadament uns 10.000 anys, a partir de l’ús de l’arada i de mètodes avançats de reg, i a l’apropiació d’aquest excedent per part d’uns quants homes. Es va consolidar, posteriorment, amb l’aparició de la propietat privada dels mitjans de producció i l’esclavisme com a primera forma d’explotació a les societats asiàtiques, que van ser les primeres societats de classes.

En la seva famosa obra: “L’origen de la família, la propietat privada i l’Estat”, Engels pressuposa una primitiva divisió del treball entre els sexes dins les societats comunistes primitives, on la divisió de les tasques entre homes i dones obeïa a necessitats pràctiques i, en absolut, significava la dominació d’un sexe sobre l’altre. Segons l’autor: “l’abolició del dret matern va ser la gran derrota del sexe femení”. Amb això volia indicar que va haver-hi a la història altres estadis de desenvolupament humà en els quals les dones no van ser oprimides. Assenyala també, i cap estudi seriós no ho ha pogut desmentir, que la monogàmia com a forma de família es va instituir amb el sorgiment de la propietat privada. És a dir, que els modes de producció fundats sobre la propietat, l’esclavisme, el feudalisme i el capitalisme, han mantingut aquest tipus d’organització familiar (monogàmia) amb característiques diverses, essent la família patriarcal pròpia dels dos primers.

Segons Florence Oppen, la família patriarcal “es va caracteritzar per l’augment de l’autoritat i el poder del pare de família sobre el grup i la incorporació de membres dependents i servils dins d’aquesta estructura de dominació”. Hi formaven part, no només el cap de família, la seva(es) esposa(es) i descendents legítims, sinó també el conjunt d’esclaus i esclaves al seu servei”, amb el dret de vida i mort sobre tots ells per part del pare. De fet, família ve de “famulus” que significa esclau domèstic.

Segons Gerda Lerner, avui sabem que part de la informació etnogràfica a partir de la qual Engels va basar les seves generalitzacions tenia les limitacions de l’època. No va existir una fórmula única i un únic model de divisió sexual del treball, sinó que el treball concret realitzat per homes i dones difereix moltíssim segons la cultura i va dependre del nivell de desenvolupament de les seves forces productives. Malgrat tot, aquesta historiadora, autora del llibre “L’origen del patriarcat” i morta l’any 2013, manté que “la primera divisió sexual del treball per la qual les dones van optar  per unes ocupacions compatibles amb les seves activitats de dones i criadores, va ser funcional i, per tant, acceptada per homes i dones”. Ella, a diferència d´Engels, proposa com a hipòtesi que “l’apropiació per part dels homes de la capacitat reproductiva i sexual de les dones va tenir lloc en determinats indrets inclús abans de la formació de la propietat privada i de la societat de classes, ja que “en qualsevol societat coneguda els primers esclaus van ser les dones dels grups conquerits”

Per part seva, Sharon Smith igualment apunta que “òbviament, totes les societats a tot el món no van experimentar una successió idèntica dels canvis en el mode de producció”.

Però el que és indiscutible és la relació entre l’aparició de la societat de classes, amb la propietat privada sobre els mitjans de producció i la degradació de la dona. Segons Pepe Rodriguez: “Friederich Engels, en el moment d’escriure la seva brillant i revolucionària obra, text de referència obligada pels que s’interessen per aquestes qüestions, ja l’any 1884 va tenir la perspicàcia de veure- i el valor de fer-ho notar- que en el període de formació dels primers estats, els canvis en l’estructura de parentesc van influir en la divisió del treball i en la posició social de subordinació de les dones; que va haver-hi un fil conductor que relacionava les primeres passes de la propietat privada i l’establiment del matrimoni monògam i la prostitució, i que el domini econòmic i polític de l’home va comportar el control de la sexualitat femenina”

El paper de la família dins el capitalisme

El sorgiment històric de la família va significar, com hem vist,  la monogàmia i l’heterosexualitat obligatòria només per les dones, el seu aïllament i la pèrdua del poder polític i social que abans havien tingut, i  el seu allunyament relatiu de la producció. La família com a institució va néixer amb un únic propòsit: Transmetre la propietat privada en forma d’herència d’una generació a la següent. Les arrels de l’opressió al col.lectiu LGTBI també es troben en la imposició social posterior de l’heterosexualitat com a “norma”.  

El capitalisme i la gran indústria van produir una modificació substancial dins la família patriarcal en el moment en què ubica a les dones i als nens com a força de treball assalariada, i per tant, objecte d’explotació directa, juntament amb els homes. D’aquesta manera trencava la família patriarcal com a unitat productiva. Evidentment, amb aquest canvi i davant el fet que el capitalisme no socialitzés les tasques característiques de la reproducció i les lligades a ella (treball domèstic), conserva el que de la família patriarcal li és útil: l’opressió contra la dona.

La incorporació de la dona al treball productiu per tant, no s’ha traduït en igualtat amb els homes sinó en una doble explotació i opressió. La gran indústria va crear les noves bases econòmiques per a la independència femenina, però a la pràctica va mantenir i aprofundir les desigualtats entre homes i dones, sobretot econòmiques. Malgrat que el socialisme científic va entendre des del principi que la base fonamental de l’emancipació de la dona era la seva independència econòmica enfront de l’home i que la forma d’acabar amb el seu aïllament i amb l’opressió masclista era la seva incorporació al procés productiu, amb el capitalisme no només és impossible l’emancipació total de la dona, també la de l’ésser humà en general. No només la relació entre sexes es deshumanitza, sinó també TOTES les altres.

Actualment, el capitalisme utilitza l’opressió contra la dona per sobreexplotar a la meitat de la classe treballadora (arribant a convertir-la en simple mercaderia sexual mitjançant l’altament rendible de la indústria del sexe) i per DIVIDIR-LA. Manté i preserva a la família en totes les classes socials, al servei dels seus interessos. La família té un paper econòmic fonamental com a unitat de consum, per garantir l´herència de la propietat privada, sobretot en el cas de la família burgesa, i per assegurar la reproducció de la força de treball en el cas de les famílies treballadores, contribuint així a l’opressió contra la dona en el seu paper “d’esclava domèstica” i “d’exèrcit industrial de reserva”. A la vegada i contradictòriament, destrueix o atempta contra aquestes últimes famílies cada dia, quan empitjora les seves condicions materials de vida (mancança d’habitatge digne, atur o precarietat, amb salaris cada cop més baixos, escassos serveis de salut, educació, oci i recreació, etc.).

Però, pel marxisme, la divisió social decisiva no és la divisió entre treball domèstic o de cures i producció social, com postula el feminisme, sinó més aviat la divisió entre explotats/des i explotadors/es. El treball domèstic, com moltes feines necessàries dins del sistema capitalista, si bé serveix als capitalistes per augmentar la seva taxa de guany, no és una feina productiva, ja que, per si mateixa, no genera plusvàlua.   

És per això que per nosaltres la solució no passa- com plantegen moltes feministes- per un salari per les tasques domèstiques ni per un repartiment igualitari de les tasques domèstiques i de cures dins de la família, malgrat que hi estem a favor com a mesura de transició per mitigar el patiment de la dona, sinó perquè la família deixi de ser l’espai on aquestes tasques es continuïn duent a terme de forma privada en benefici de la classe capitalista. Això significa la seva “socialització”, no només mitjançant un sistema públic de salut, educació o altres serveis socials, sinó també de bugaderies, menjadors públics, etc., obtinguts dins d’una societat socialista però impossibles en una societat capitalista amb una economia de mercat que cada vegada redueix més la despesa pública i els serveis socials, i mesura la força de treball pel seu valor de canvi dins del mercat.

Per tant, les anomenades “polítiques de gènere” tot sent importants per pal·liar o mitigar els efectes de l’opressió masclista, no poden acabar amb ella, ja que no ataquen la causa material, que és la veritable arrel d’una opressió contra la dona que es va agreujant.

El subjecte social i polític: Les dones o la classe obrera?

El fet de considerar que existeixen dos sistemes paral·lels- el Capitalisme i el Patriarcat- contra els que cal lluitar, o que les classes socials no són la categoria central a partir de la qual s’estructura la societat, té profundes conseqüències polítiques i organitzatives.

Segons la teoria feminista, són les dones (subjecte social) les que acabaran amb l’opressió que pateixen. Per tant, construir organitzacions de dones o organitzacions “feministes”- mixtes o no mixtes- esdevé quelcom tan important o MÉS que construir-ne una de revolucionària. Igualment, el subjecte social que ha de protagonitzar la lluita contra el racisme i la xenofòbia haurien de ser els immigrants, de la mateixa manera que el col·lectiu LGBTI ho hauria de fer respecte de la lluita contra la LGBTfòbia. Així, podríem seguir multiplicant subjectes socials, TOTS i TOTES lluitant contra la seva respectiva opressió.

El problema és que aquests col·lectius són interpel·lats per les classes socials, els interessos de les quals són contraposats. No podem negar que hi ha dones burgeses i dones treballadores, i en sectors com l’LGBTI o els negres també hi trobem divisions de classe. Per la qual cosa, per nosaltres, que som conseqüents amb la teoria marxista, l’únic subjecte social capaç d´acabar amb tota forma d’opressió i d´explotació és la classe treballadora.

Això no significa que no estiguem d’acord amb la unitat d’acció de TOTES les dones i de les diverses organitzacions, amb lluites concretes com, per exemple, la que defensa el dret a l’avortament o l’augment de recursos contra la violència masclista. Una unitat d´acció a la qual sempre hi hem donat suport i amb la que hem participat com a organització, defensant els drets de les dones des d’una perspectiva de classe i revolucionària.

Coincidim, també, en el fet que han de ser les dones treballadores les que han de situar-se a l’avantguarda de la lluita contra l’opressió, lluitant igualment per què el conjunt de la classe treballadora prengui les seves reivindicacions com a pròpies. En aquest sentit, sí que veiem la necessitat de crear “formes especials” d’organització de les dones dins de la classe. De fet, durant els últims anys, anem discutint, dins de la LIT, la millor forma de fer-ho. Però sempre com una tàctica al servei del qual per nosaltres és estratègic: unir la classe en la lluita pel socialisme, omplir de dones el Partit, construir-lo, i acabar amb el capitalisme. No tenim com a estratègia la construcció d’organitzacions de dones, ni tan sols de “dones anticapitalistes”, sinó que estem per la construcció d’un partit revolucionari, d´homes i dones, que combati cada dia tota forma d’opressió, que dirigeixi el CONJUNT de la classe treballadora fins a la presa del poder. Per vèncer el capitalisme, que és el sistema econòmic, polític i social en el qual vivim, i per posar les bases d’una nova societat sense opressió ni explotació de cap mena.

La divisió de la classe treballadora causada per les ideologies i els comportaments burgesos que sustenten les opressions (racisme, masclisme, homofòbia) atempta contra la lluita unificada d’aquesta contra el capitalisme. Per això, és ABSOLUTAMENT necessari lluitar per unir a la classe combatent l’opressió masclista, com la resta opressions, en el si de la classe, començant des de l’interior de les organitzacions revolucionàries que no estan “enllaunades al buit” sinó que es construeixen amb homes i dones que aspiren a ser revolucionàries i revolucionaris, però que viuen dins d´aquesta societat i han estat educats en la ideologia dominant.

Entenem que un dels factors que origina el sorgiment del feminisme radical va ser la reacció, per un cantó, contra el feminisme reformista liberal, i, per l´altre, contra l´anomenada “esquerra tradicional” (estalinisme), que, com va apuntar Florence Oppen, “havia considerat el problema de la dona com quelcom secundari que se solucionaria automàticament amb l´arribada del socialisme”.(…) “La revolució feminista dels anys 60-70 va partir d’un problema molt real i molt present en l’autodenominada esquerra i en les organitzacions treballadores: la contradicció entre un discurs emancipador que contemplava de forma teòrica l’alliberament de les dones i una sèrie de pràctiques masclistes i opressives dins de les mateixes organitzacions”.

En aquest sentit, no ens cansem de dir que, si bé no és possible vèncer el masclisme sense vèncer primer el capitalisme, tampoc és possible lluitar pel socialisme sense combatre el masclisme a cada pas. Com va dir Ines Armand, dirigent de la revolució russa: “Si l’alliberament de la dona és impensable sense el comunisme, el comunisme és també impensable sense l’alliberament de la dona”.

Per Corrent Roig i la LIT-CI, lluitar contra el masclisme dins la classe treballadora, la societat, el nostre partit i tota la internacional, és un PRINCIPI en sintonia, no només amb el nostre programa sinó també amb la nostra moral revolucionària.

No podem oblidar, a més, que aquest sistema oprimeix a totes aquelles persones que no se senten identificades amb el gènere que socialment se’ls ha imposat ni/o l’heterosexualitat com a norma. Només cal veure, per exemple, les espantoses xifres- quan es troben- de dones transsexuals assassinades cada any en diferents indrets del món, o obligades a exercir la prostitució per poder subsistir. Aquesta forma d’opressió (LGBTIfòbia), de la que ni Marx ni Engels van escriure a causa dels prejudicis socials i la moral victoriana de la seva època, serveix, igual que les altres, per dividir la classe i sobreexplotar una part d’ella, per la qual cosa la teoria marxista actual ha de tenir en compte la seva lluita, que ha de ser part del programa revolucionari perquè també la bandera de les seves reivindicacions i els seus drets sigui enarborada pel conjunt de la classe treballadora mundial.

Opressió i explotació: Una relació dialèctica permanent i, per tant, una mateixa lluita.

Ara bé, com expressa Florence Oppen, “els que reivindiquem el marxisme revolucionari estem d’acord amb el fet que les relacions d’opressió no només són mitjans per explotar o dividir a la classe dominada, sinó que també tenen una existència social pròpia i semiautònoma, i per això diferenciem el concepte d’opressió del d’explotació”. Cal destacar també a Sharon Smith quan diu: “Localitzar la font de l’opressió contra la dona dins la societat de classes, de cap manera limita el nostre enteniment de l’impacte que ha tingut a la vida de les dones individualment”

TOTES les dones pateixen l’opressió masclista malgrat que la seva vivència estigui condicionada per la classe social a la qual pertanyen. Hem de combatre l’opressió i l’explotació al mateix temps. Per això també ens enfrontem a aquells sectors que vénen de l’estalinisme i del castro-chavisme i que han contraposat la lluita pels drets dels sectors oprimits amb la lluita pel socialisme, postergant ambdós per un futur indeterminat. No cometem l’error de pensar que vencerem l’opressió pel fet de vèncer el capitalisme. Aquesta és una visió reduccionista i vulgar del marxisme teòric. L’únic que ens garantirà el socialisme serà posar les bases materials per derrotar la desigualtat, però fins al vertader comunisme haurem de seguir enfrontant-nos a segles de prejudicis, estereotips i costums opressives que, per ser mil·lenàries, no ens podem treure de sobre de cop.

D’aquí ve la relació dialèctica i continua entre opressió i explotació.

Marxisme i Feminisme

Existeixen organitzacions que es reivindiquen a si mateixes com de l’esquerra revolucionària, que aixequen consignes com el que dóna títol a aquest article i que combinen d’una forma eclèctica i contradictòria el marxisme i el feminisme.

Compartim acords i pràctiques polítiques amb moltes d’aquestes organitzacions, com, per exemple, la denúncia del feminisme institucional que enganya a les dones fent-les creure que és possible aconseguir la igualtat real entre homes i dones sense enderrocar el capitalisme. Malgrat que podem exigir justícia o reconeixement dels nostres drets a l’Estat, no confiem en ell ni amb les seves lleis per vèncer la desigualtat i la violència contra les dones, perquè, com ja hem demostrat, l’Estat no és neutre, sinó que està al servei de la classe dominant. També compartim amb aquestes organitzacions la defensa dels drets de les dones treballadores, les reivindicacions de les quals, mai seran assumides per les dones de la classe dominant, o la idea segons la qual els feminicidis són la forma més cruel però no l’única, de les diverses formes de violència masclista. Perquè el masclisme, com altres formes de desigualtat, és inherent al sistema capitalista.

Tot i això, per nosaltres no existeixen dos sistemes: Capitalisme i Patriarcat, ni per tant, dues lluites polítiques i socials diferents, ni paral·leles ni independents entre si. Existeix un ÚNIC sistema econòmic, social, polític i cultural dominant que se’n diu capitalisme. Un sistema que es fonamenta en l’extracció de plusvàlua per poder perpetuar-se i que utilitza totes les opressions que ja existeixen i en crea de noves a cada pas, per explotar i dominar millor el conjunt de la classe treballadora, que som la majoria social.

Deixem-ho clar: el marxisme i el feminisme, com a TEORIES que intenten no només explicar el món sinó transformar-lo, lluny de ser teories complementàries, són contraposades. El feminisme, en essència, lluita per la igualtat entre homes i dones dins la societat capitalista, mentre que el marxisme aposta per la superació de la societat capitalista mitjançant la lluita revolucionària de la classe treballadora per prendre el poder. Malgrat els intents que hi ha hagut per part de moltes autores(-s) per intentar combinar-les.

És la classe treballadora, formada per homes i dones i dirigida per un partit revolucionari, l’ÚNICA capaç de prendre el poder polític, expropiar els i les capitalistes i seguir lluitant per un món socialista sense explotació ni opressió de cap mena. Per aconseguir-ho, necessitem combatre l’opressió masclista a cada passa, ampliar la lluita pels drets de les dones i assolir la màxima igualtat possible en AQUEST món capitalista, com a condició INDISPENSABLE per unir a la classe i aconseguir que una de les seves meitats trenqui les cadenes que la mantenen com un “ésser inferior” i prendre les regnes de la seva emancipació. Només així, afirma Cecilia Toledo en la seva obra pòstuma: “l’alliberament de la dona, la qual està inevitablement condicionada a la conquesta del socialisme, deixa de ser un somni personal impossible i es torna una necessitat per tota la humanitat i una tasca col·lectiva de tota la classe treballadora”.

BIBLIOGRAFIA:

“L’ origen de la família, la propietat privada i l’Estat”. Friederich Engels. (https://www.marxists.org/espanol/m-e/1880s/origen/el_origen_de_la_familia.pdf)