Els articles que incloem en l’Especial sobre la “crisi del chavisme” (veure web litci.org) van ser publicats en Correu Internacional n.° 14, de desembre de 2015, dedicat a l’explosiva situació política, econòmica i social de Veneçuela i a la profunda decadència del moviment polític creat per Hugo Chávez, el chavisme, tant al seu país d’origen com en la seva influència mundial. Aquest és el primer dels textos que formen part de l’Especial.
LES RAONS DEL FRACÀS DEL CHAVISME
La mort Hugo Chávez va ser, sense dubtes, una de les figures més importants i influents de la política del segle XXI. A Veneçuela, es va transformar en el gran dirigent dels treballadors i les masses. A partir del procés que va encapçalar al seu país des de 1999, nombroses organitzacions d’esquerra, així com milions de treballadors i milers de lluitadors, a tot el món, van ser part d’un “moviment chavista” internacional, encara que aquest mai va tenir una unitat organitzativa formal. En la pràctica, va arribar a ser el principal corrent de l’esquerra mundial dels inicis del segle XXI.
Avui, el chavisme viu una profunda crisi a Veneçuela i la seva influència internacional es redueix acceleradament. És cert que la mort de Chávez (març de 2013) i l’assumpció de Nicolás Maduro van accelerar el procés, però aquest ja s’havia iniciat en els últims temps del propi Chávez. En les properes eleccions parlamentàries és molt probable que hi hagi una derrota del PSUV i que, a més de la seva pèrdua d’influència electoral i popular, el govern de Nicolás Maduro quedi en minoria al Parlament. Però Maduro té mandat fins a 2019 i aquesta situació agreujaria la crisi del govern. Pot estar plantejada així una situació en la qual l’oposició qüestioni la continuïtat de Maduro i exigeixi la seva sortida anticipada.
Aquesta definició de “profunda crisi” no la tenim solament nosaltres (que sempre vam ser crítics del chavisme des d’una posició d’esquerra i de classe); ho afirmen també nombrosos articles escrits per diversos autors que van simpatitzar i fins i tot van militar en aquest corrent. Entre aquests articles, citem alguns de títols molt eloqüents: “Fi de cicle? Els moviments populars i la crisi dels “progressismes” governamentals” (Franck Gaudichaud, publicat en la revista Memòria de Mèxic i reproduït pel site rebelión.org); l’entrevista al sociòleg d’esquerra Edgardo Lander, publicada per la revista veneçolana Contrapunto (http://contrapunto.com) i l’article “Adéu al chavisme”, de Roland Denis (exviceministre de Planificació i Desenvolupament del govern de Chávez en 2002-2003).
Un primer debat: la caracterització del chavisme
Pel pes polític que va tenir el chavisme (i, en part, encara manté), és evident que és necessari un balanç profund d’aquest procés [1].
El chavisme es va presentar a si mateix com l’impulsor del “Socialisme del Segle XXI”. És a dir, una actualització de les propostes de Marx, Lenin i, fins i tot Trotsky, per aconseguir un canvi social i estructural profund. La majoria de l’esquerra “va comprar” aquest discurs i el va recolzar incondicionalment (abordem aquest debat en un article específic de l’Especial). Altres corrents van ser més moderats i el recolzaven com a part de processos antiimperialistes i “progressius”, oposats al neoliberalisme.
Des de l’inici ens vam oposar a aquestes definicions i vam debatre fortament amb elles. Això no va impedir que estiguéssim juntament amb els treballadors i les masses veneçolanes defensant el govern de Chávez enfront dels atacs de l’imperialisme i la burgesia de dreta quan van intentar derrocar-lo en el cop d’abril de 2002 i el posterior lockout patronal, el mateix any.
Sempre caracteritzàrem al chavisme com un moviment nacionalista burgès, de bases polítiques i ideològiques similars al peronisme argentí de les dècades de 1940 i 1950, o al nasserismo egipci de les dècades de 1950 i1960. És a dir, moviments polítics que expressaven sectors burgesos nacionals que aspiraven a quedar-se amb una porció major de la riquesa produïda al país, per la qual cosa tenien frecs amb l’imperialisme, però que no estaven disposats a portar a fons aquest enfrontament ni a sobrepassar els límits del capitalisme al seu propi país.
D’una banda, es recolzaven en un cert grau de mobilització de les masses, per enfortir-se en la seva negociació amb l’imperialisme. Però, per l’altre, necessitaven establir un ferri control per evitar el desbordi de la seva mobilització. Per aquesta raó, van construir règims polítics que Trotsky (en la seva anàlisi sobre Mèxic de la dècada de 1930) va denominar “bonapartistas sui generis” d’esquerra o populistes. En un article d’aquesta edició s’aborda el tema d’aquests moviments i la seva evolució regressiva al llarg de gairebé un segle.
El model rentista petrolier semicolonial
Aquesta limitació de classe del chavisme és l’arrel més profunda del seu fracàs. Aquí s’aplica amb tot rigor una premissa cada vegada més actual: qui no trenca amb l’imperialisme i amb el capital financer acaba, tard o d’hora, sent el seu instrument. Una llei de la història que a Veneçuela va demorar poc més d’una dècada a corroborar-se. Però que a Grècia, amb Syriza, solament va necessitar uns pocs mesos.
Sobre aquesta base, hi ha altres dos elements molt importants a considerar. El primer és que el nacionalisme burgès de Chávez va ser “tardà”: durant la segona postguerra, les condicions de la situació econòmica i política mundial deixaven cert espai per a experiències “autònomes” nacionals com el peronisme i el nasserismo. Però aquestes condicions van començar a liquidar-se des de la dècada de 1970 i avui, per la crisi capitalista, s’han restringit al mínim.
En segon lloc, el chavisme es va assentar sobre una base productiva i un desenvolupament industrial capitalista molt menor i més feble que el del peronisme a Argentina. El model d’acumulació capitalista de Veneçuela, desenvolupat al llarg del segle XX, pot ser definit com rentista petrolier parasitario i semicolonial.
És rentista perquè el motor d’aquesta acumulació és la renda obtinguda amb les exportacions petrolieres. És parasitario no solament per aquest caràcter rentista i poc productiu sinó perquè tota la burgesia nacional (de manera directa o a través de l’Estat) viu d’aquesta renda, i d’ella també extreu guanys l’imperialisme.
A més, hi ha una tendència a produir cada vegada menys al país (tant aliments com a productes industrials) i de reemplaçar aquests a través de la importació. El punt màxim d’aquest model es va aconseguir en la dècada de 1970 (l’anomenada“Veneçuela saudita”) amb el primer govern de Carlos Andrés Pérez (CAP). Una gran diferència amb el peronisme dels anys ’40 i ’50, el model del qual era l’oposat (substitució d’importacions per producció nacional).
Finalment, és semicolonial en el seu funcionament econòmic general perquè part important de la riquesa nacional és apropiada, a través de diferents vies, per l’imperialisme. El chavisme no solament va mantenir sinó que va aprofundir aquest model d’acumulació. Vegem algunes dades: el petroli va passar de representar 64% de les exportacions en 1998, a 92% en 2012. Al seu torn, els ingressos pel petroli representen 90% dels recursos de l’Estat.
Al mateix temps, el país es va desindustrialitzar: aquest sector representava 18% del PIB en 1998, mentre que en 2012 va caure a 14%. Els governs chavistes fins i tot van desaprofitar les renacionalitzacions per impulsar un desenvolupament industrial. La producció de Sidor (acer) va caure el 30% des del seu estatització i ALCASA (alumini) solament produeix 70.000 tones amb una capacitat instal·lada per a 210.000.
També va mantenir el caràcter semicolonial del país: la seva política petroliera va ser molt més entreguista i privatista que la del primer govern de CAP, que va crear PDVSA i havia decretat el monopoli estatal de l’explotació. Aprofundint l’“obertura petroliera” de Rafael Caldera, les seves mesures van permetre que les grans empreses imperialistes, com Chevron o Exxon-Mobil, controlin ja més de 40% de la producció i exportació petrolieres a través de concessions, associacions i empreses mixtes. Aquesta porció de control estranger de la branca petroliera va a créixer, ja que s’ha lliurat a Petrochina (CNCP) l’explotació de la Faixa del Orinoco.
Aquest caràcter semicolonial del país s’expressa actualment també en altres dades centrals. Per exemple, el pagament puntual (i fins i tot anticipat, en anys anteriors) del deute extern públic, en el marc de la pertinença del país al FMI (malgrat la qual cosa aquest deute ha crescut constantment tant en termes absoluts com en pes relatiu sobre el PIB). O la situació de branques de la producció com l’automotriu i la indústria auxiliar de l’automòbil, en les quals domini imperialista assoleix el 90%.
Un fracàs anunciat
Durant els governs chavistes, aquest model d’acumulació va aconseguir funcionar més o menys be mentre es van mantenir alts els preus del petroli. La part de la renda que quedava a l’Estat permetia complir amb el pagament del deute extern, atorgar algunes concessions a les masses (com les Missions), renacionalitzar alguna indústria (com Sidor o Electricitat de Caracas), donar negocis per a altres sectors burgesos i també crear la seva pròpia “boliburguesía” (veure article sobre aquest tema).
Però com no es van canviar (i ni tan sols es van atenuar) les bases d’aquest capitalisme rentista semicolonial, es va preparar una caiguda inevitable que, en els últims anys, es faria accelerada i fragorosa, a partir de la baixada dels preus del petroli.
Els articles que hem citat abans apunten en aquesta mateixa adreça: Franck Gaudichaud parla de el “maleït model extractivista” com a part de la “herència colonial llatinoamericana”; Edgardo Lander analitza que el fracàs del chavisme es deu al fet que “va aprofundir el model rentista petrolier”.
És el que estem vivint avui a Veneçuela: l’explosiva crisi socioeconòmica i política mostra amb claredat que el profund canvi estructural que deia impulsar el chavisme era pura retòrica d’un projecte burgès sense cap audàcia real
El chavisme no va construir el “socialisme del segle XXI” ni tampoc un país més autònom de l’imperialisme, fins i tot en els marcs del capitalisme. Per a nosaltres, era un “fracàs anunciat”: les burgesies dels països semicoloniales són estructuralment incapaces de portar endavant la tasca de l’“alliberament nacional” de l’imperialisme.
Per això, manté tota la seva vigència la conclusió de Trotsky en una de les seves anàlisis de la realitat sud-americana: “Solament el moviment revolucionari de les masses populars contra l’imperialisme podrà aconseguir l’objectiu de la independència nacional. (…) No serà la retardada burgesia sud-americana la cridada a resoldre aquesta tasca sinó el jove proletariat qui dirigirà les masses”[2].
Llavors, si el chavisme agonitza, pas als treballadors i les masses, i a la seva organització independent i a la seva lluita!
________________________________________
[1] Balanç que, en realitat, ja està en curs, tant en els materials que hem citat com en diversos articles de la secció veneçolana de la LIT-CI (Unitat Socialista de Treballadors – UST) i en el llibre Veneçuela després de la mort de Chávez: un balanç necessari, publicat per Edicions Marxisme Viu, 2013.
[2] Trotsky, León, “Hagi de la Torre i la democràcia”, Escrits. Editorial Ploma. Tom X, p. 142.
Llegeixi més en www.litci.org – Especials: “Crisi del chavisme”
