Donald Trump i el calze enverinat de l’economia nord-americana

Trump ha guanyat perquè un nombre suficient (just) de persones està fart de l’estatus quo. El 60% dels votants preguntats a les cabines de votació reconeixien que el país “està en el camí equivocat” i dos terços estaven farts i enutjats amb el govern de Washington – que Clinton personifica.

Igual que el vot dels britànics pel Brexit, en contra de totes les expectatives, un nombre suficient de votants (principalment blancs, gent gran, titulars de petits negocis o treballadors d’indústries en fallida en els estats centrals més petits dels Estats Units) han superat el vot dels joves i dels més educats i en millor situació econòmica de les grans ciutats. Però hem de recordar que és poc més del 50% de possibles votants el que ha dipositat el vot. Una gran quantitat de persones mai vota en les eleccions nord-americanes i constitueix una part considerable de la classe obrera.

Quan se’ls hi va preguntar a les cabines de votació, l’important, el més important per als votants (52%), era l’estat de l’economia nord-americana, amb el terrorisme com a següent qüestió (molt per sota, en el 18%) i la immigració (la carta de Trump) encara més a baix. Trump va guanyar perquè va afirmar que podia millorar les condicions d’aquells “que han estat deixats enrere” per la globalització, la qual ha portat a la fallida a les indústries i aixafat les petites empreses. Per descomptat, Trump és un multimilionari i no té gens d’interès real ni idea de com millorar la sort de la majoria. Però l’odi cap a l’establishment va ser suficient (just) perquè aquest egoista, misogin, depredador sexual, fill de papà ric, guanyés.

Però “segueix sent l’economia, estúpid”. Trump ha rebut un calze enverinat que haurà de beure: l’estat de l’economia dels EUA. És l’economia capitalista més gran i important. És la que millor s’ha comportat entre les economies més grans des del final de la Gran Recessió el 2009. Però la seva marxa econòmica ha estat depriment. El creixement real del PIB per càpita ha estat de només un 1,4% a l’any, molt per sota dels nivells anteriors al col·lapse financer mundial del 2008. És la recuperació econòmica més feble des dels anys trenta després d’una caiguda.

L’FMI espera que l’economia dels EUA creixi solament un 1.6% aquest any. Els economistes de la Reserva Federal estan pronosticant un creixement de l’1,8% anual en un futur previsible. I cap d’ells contempla una nova recessió. L’opinió de la majoria dels economistes és que una recessió és poc probable i que l’economia nord-americana es recuperarà el pròxim any. De fet, la presidenta de la Reserva Federal, Janet Yellen (el lloc de la qual es troba ara en perill), estima que l’economia dels EUA “està en un camí de millora sostenible”. L’argument és que el cost dels préstecs és gairebé zero, el mercat de l’habitatge s’està recuperant i les vendes al detall segueixen funcionant.

Però el que és important per a la salut d’una economia capitalista moderna no és la facilitat o el cost de l’endeutament, sinó el nivell i la direcció de la rendibilitat del capital, els beneficis empresarials totals i l’impacte de tot plegat sobre la inversió empresarial. Quan cau la rendibilitat, els beneficis totals de les empreses cauen i després, passat un temps, la inversió empresarial es contreu. Quan això succeeix, aviat es produeix una recessió econòmica. En el període posterior a la segona guerra mundial, una caiguda sostinguda de la inversió empresarial ha portat a l’economia a la recessió en totes les ocasions, mentre que el consum personal s’ha mantingut més o menys estable, per caure una vegada que la depressió estava en marxa.

I els beneficis de les empreses nord-americanes estan caient. Segons els economistes del banc d’inversió JP Morgan, els beneficis de les corporacions nord-americanes van disminuir un 7% pel que fa a l’any passat. Sobre aquesta base, consideren que “la probabilitat d’una recessió que comenci dins de tres anys és d’un sorprenent 92%, i la probabilitat dins de dos anys és del 67%”. A més, la Reserva Federal estava planejant augmentar els tipus d’interès just després de les eleccions, doncs afirma que l’economia s’està ‘normalitzant’, augmentant amb això el risc de desencadenar una caiguda, encara que la victòria de Trump endarrerirà aquestes mesures mentre les borses s’enfonsen.

Quina és la solució de Trump a tot això? Les seves propostes econòmiques es redueixen a reduir els impostos, reduir la despesa pública i gravar les importacions per “protegir” les ocupacions dels Estats Units. Els principals beneficiaris de les seves retallades d’impostos serien els molt rics. Amb Trump, la majoria de la gent veuria el seu impost sobre la renda reduït prop de 7%, però “l’estalvi” per a l’1% més ric seria del 19%. Per equilibrar el pressupost federal, la despesa del govern hauria de ser reduïda en un 20%, afectant l’estat del benestar, l’educació i la salut. Augmentar els aranzels als productes estrangers i imposar sancions punitives a Xina i Mèxic, els dos majors socis comercials dels Estats Units, elevaria els preus i provocaria represàlies de la seva part.

De qualsevol manera, el pròxim president nord-americà s’enfronta a una situació pitjor a la qual es va trobar Obama en 2009 davant el col·lapse financer mundial. Aquesta vegada no hi ha manera d’evitar una caiguda creant diners o retallant les taxes d’interès; o augmentant la despesa pública, quan el deute del sector públic ja s’ha duplicat fins al 100% del PIB. Aquests instruments de política econòmica s’han esgotat. El calze haurà de ser begut.