Jefferson Choma
El dia 22 de desembre de 1988, tombava a Chico Mendes amb un tret d’escopeta al pit. El líder seringueiro (poble dels ficus) va ser assassinat a casa seva a Xapuri (AC), quan anava a prendre un bany. A la residència hi eren també dos policies militars que, suposadament, estaven per encarregar – se de la seva seguretat.
Dies abans, al fons del pati, s’havien organitzat uns homes armats que esperaven per matar-lo. A menys de 200 metres de casa seva quedava la delegació de la ciutat. La veritat és que Chico va ser assassinat i tancat per la policia, la qual cosa mostra tota la complicitat de les forces policials de l’Estat amb els pistolers i agricultors de la regió.
Osmarino Amancio, vell amic i un dels líders del moviment seringueiro, recorda com es va quedar quan va saber de l’assassinat. “Jo vaig sortir atordit pels carrers. Però, cap allà a les 11 hores, mitjanit, vaig recordar una paraula que Chico deia per a la gent. ‘Mireu companys, per qualsevol que caigui, el company pot fins i tot plorar, però allò adient seria no plorar. Tots saben el que s’ha de fer”. Immediatament, ell va liderar un grup de seringueiros que va prendre per assalt la principal ràdio de la ciutat. Tots van ser convocats per seguir fins a Xapuri al funeral de Chico. La ràdio és, fins al dia d’avui, la principal forma de comunicació per a qui viu en el bosc.
L’endemà, milers de pagesos vinguts del cor del bosc, van arribar a la ciutat. Les banderoles demanaven “mort a la UDR (Unió Democràtica Ruralista)” i deien que “molts Chico Mendes encara vindran”. Líders polítics i artistes de tot el país van concòrrer al funeral. El món prenia coneixement de l’assassinat. Osmarino va donar un discurs en el velori de Chico Mendes.
La lluita a les selves
Abans de Mendes, desenes d’altres líders *seringueiros havien estat assassinats per hisendats, com Wilson Pinheiro, mort dins del Sindicat dels Treballadors Rurals de Brasileia (STR), el 21 de juliol de 1980. Va ser ell qui va liderar el que es va conèixer com a “mutilació contra jagunçada” (instigar), o els “empats” que eren piquets que reunien dones i homes que impedien les accions de desforestació del bosc. En els anys següents, molts altres líders serien assassinats, als seringueiros els cremaven les seves cases i les seves famílies eren expulsades cap a Bolívia.
Fotografia d’un dels empats
El motiu per a tanta violència és que, a la dècada dels 70, la dictadura militar promovia un procés d’expansió territorial del capital cap a la Amazonia. El pla era “ocupar per a integrar” el “gran buit demogràfic” que, suposadament, era l’Amazonia. Carreteres, com la Transamazònica, es van construir. Províncies minerals, com la Serra dues Carajás, van ser obertes a l’explotació del capital nacional i estranger. Per a Acre, el govern local i la dictadura tenien plans d’expandir la piscicultura. Per a tal finalitat, van donar incentius fiscals de fins al 100% per a empresaris que compressin terres a la regió. “Acre és el filet mignon de l’Amazonia” (el més excels) era un dels eslògans del govern d’Acre de l’època.
En aquell moment, els seringueiros estaven lluitant contra la superexplotació imposada pels patrons seringalistes, que s’apropien de la capacitat de decidir sobre la vida i la mort dels seringueiros. Des de l’inici de l’anomenat “cicle del cautxú”, els seringueiros estaven lligats a una relació de producció coneguda com peonatge, una falsa relació assalariada que ocultava el ressorgiment del treball esclau. Els seringueiros tenien prohibit de produir qualsevol tipus de creació o incentiu i tenien com a obligació vendre tota la producció de cautxú a la “barraca” del patró seringalista. Com si no bastés, també eren obligats a comprar provisions, armes, eines de treball a la mateixa barraca. Tots els productes eren venuts deu o vint vegades més cars que en els locals urbans. D’aquesta manera, el seringueiro vivia eternament endeutat i qui gosés fugir o desafiar aquestes regles, podia ser castigat amb la mort. Euclides da Cunha, qui el 1905 va encapçalar l’expedició per a cartografiar Acre, va escriure que “el seringueiro és un home que treballa per a esclavitzar-se”. La gran majoria, oriünda del desert del Nord-est, mai més tornaria a la seva terra d’origen.
Entretant, en els anys 60 i 70, els seringueiros ja estaven desafiant aquestes normes. Molts es van convertir en pagesos del bosc, combinant l’extrativisme del cautxú i de la castanya amb la producció a les muntanyes i la cria d’animals, en un altre temps prohibit pels patrons.
Els seringalistes, per la seva banda, es trobaven en franca decadència econòmica i començaven a vendre els seringais als hisendats oriünds del sud, anomenats “paulistes” que, atrets per la propaganda i per la terra barata, buscaven enderrocar la mata i criar bestiar. Però va haver-hi resistència i els seringueiros van dir: “aquí té gent”.
*Jeferson Choma és de la redacció d’Opinió Socialista i mestre de geografia a la Universitat de São Paulo. En els últims anys va realitzar una recerca sobre el mode de vida i l’etno-coneixement dels seringueiros de la RESEX Chico Mendes.
