Després de les eleccions sorgeix una pregunta que cal analitzar per a saber fins a quin punt estan disposats a arribar amb Vox. Durant mesos, des d’abril fins avui, els mitjans -que són els portaveus oficiosos (l’oficial és el govern) dels interessos dels grans capitals- s’han dedicat a alimentar a Vox com si no hi hagués demà.

Fa cinc anys van alimentar a Podemos, amb l’objectiu de reconduir a la gàbia del parlamentarisme la mobilització social que des del 15M no havia deixat de créixer, amb el pic màxim de la marxa a Madrid del 22M. mobilització social que havia portat a la dimissió / abdicació del que ara és rei emèrit. Es van espantar tant que van haver de reconduir la situació, traient a la gent dels carrers amb la il·lusió del vot, alimentant la creença que votant podrien canviar les coses. Cinc anys després, el balanç no pot ser més demolidor en tots els sentits, no hem avançat ni un pèl, i la mobilització, excepte moments puntuals (8M, pensionistes o Catalunya) ha passat a un segon pla.

Una vegada aconseguit això, ara ve la segona part de la pel·lícula, perquè encara que van aconseguir canalitzar la força social en el «minut d’or de la democràcia» que és el vot, la crisi del règim, que de fons és la causa de tot plegat, es manté. No han aconseguit sortir del forat en què van ficar a la societat en el 2007, quan va esclatar la crisi econòmica que encara pateix la població treballadora, i una nova recessió ja és a les portes. Alimentar Vox no serà una mesura preventiva per a amenaçar amb el pal, si no s’accepten la mesures que els governs aplicaran?

El problema d’alimentar Vox a l’Estat Espanyol no és que sigui d’extrema dreta homologable als Le Pen, Salvini, etc., el problema és que l’extrema dreta espanyola té les seves arrels en el franquisme i falangisme (el feixisme espanyol, per a entendre’ns), en les institucions que s’han heretat de la dictadura, amb l’exèrcit, la monarquia i l’Audiència Nacional al capdavant.

Per això Vox no és l’extrema dreta del sistema democràtic burgès com són els Salvinis i altres; sinó una organització que té en el seu codi genètic el rebuig d’aquesta democràcia, fins i tot burgesa. No obstant això, no deixa de moure’s en un moment polític diferent al que va donar origen als feixismes d’entreguerres: encara que hi ha grans mobilitzacions socials, l’expropiació de la burgesia no està en l’ordre del dia i l’imperialisme aposta per sortides autoritàries, repressives, però no per sortides directament feixistes. El feixisme és un grau superior en l’enfrontament de classes, com deia Trotski, és la “utilització de mètodes de guerra civil contra la classe obrera”, amb base de masses. És quan la burgesia renuncia a governar ella mateixa a través dels seus representants polítics, i recorre als elements més marginals i violents de la societat per a destruir tot escletxa d’organització obrera i democràtica.

Ara que està de moda, pel film d’Amenabar, «Mentre duri la guerra», la diferència entre les sortides autoritàries i el feixisme, és la diferència entre Unamuno i Millán Astray. Unamuno va donar suport inicialment al cop de Franco, pensant que seria un “correctiu” autoritari a la classe obrera en lluita. El que es va trobar va ser el salvatgisme feixista encarnat en el “mori la intel·ligència” de Millán Astray. Avui la burgesia està més per sortides a la “Unamuno” que a les de Millán Astray. Però Vox  arrela amb Millán Astray; que no hagin de sortir els que han alimentat a Vox dient “vencereu però no convencereu”.

Per això, en les condicions espanyoles és obrir una porta molt perillosa que la classe obrera i els pobles de l’estat hauran d’enfrontar, anant a l’arrel del problema, la pervivència de les estructures del règim franquista en les quals s’arrela. Per això, qualsevol govern que es doni, sigui el PSOE-UP amb suport dels independentistes i nacionalistes, sigui la gran coalició PPSOE, no serviran de fre de res, perquè són part d’aquest mateix règim. La lluita contra el creixement de Vox és la lluita per trencar amb el règim que li dóna recer.