ELECCIÓ POPULAR DELS JUTGES, NACIONALITZACIÓ DE LA BANCA

La resolució de la Sala II del Tribunal Suprem (TS), modificant el contingut de la sentència que establia que la Banca havia de pagar l’Impost sobre Actes Jurídics Documentats en les hipoteques, posa blanc sobre negre al servei de qui està l’anomenada “justícia” espanyola. Hi ha una vara de mesurar quan es tracta de judicis polítics contra dirigents catalans, rapers o sindicalistes i una altra quan l’afectada és la Banca. En aquest cas el poder judicial mostra el seu caràcter de classe: la Banca mana.

Els banquers van pressionar perquè el TS fes el que esperen d’ell: legislar pels rics. És un cas tan històric com denigrant: una sentència ferma del TS és suspesa primer i modificada després, amb total descaradura, a la mesura d’un petit grup de grans capitalistes.

Modifiquen la sentència a favor dels banquers encara a costa de violar els principis jurídics més bàsics. Dit en termes jurídics, crea una jurisprudència molt perillosa, “si la Sala pot modificar arbitràriament una sentència ferma, perquè no pot fer-ho en tots els casos?” La base de la legitimació democràtica del poder judicial es tira pel desguàs en un règim que ja té a totes les seves institucions tocades.

La gran preocupació dels bancs amb la sentència original del TS era la retroactivitat, per això els bancs van agitar contra l’allau de reclamacions que es podria haver produït si s’hagués aplicat, amb el consegüent “perjudici” a uns comptes, que en aquests mesos havien generat uns beneficis de tretze mil milions, que ja els val!

Uns bancs als quals la societat “ha prestat a fons perdut” més de setanta mil milions del famós “rescat” amb diners públics. Uns bancs que van estar exempts del pagament de l’Impost de Societats per la crisi, que ells van generar. Uns bancs que han traspassat a la societat (és a dir, a totes i tots), habitatges de dubtós cobrament per valor de milers de milions d’euros, a través de l’anomenat “Banc dolent” estatal, el SAREB.

 

El govern: en defensa dels “clients” o dels banquers?

El Govern va aprovar, el passat dia 8, un Decret Llei que modifica la norma que regula l’impost d’Actes Jurídics Documentats, el de les hipoteques, perquè: “mai més hagin de pagar-ho els consumidors, sinó que ho paguin els bancs”. En rigor el que el govern de Sánchez ha fet és tancar el capítol de l’amenaça del pagament retroactiu que els bancs haurien d’haver fet. La resta, això de “mai més pagaran” els consumidors, és pura faceta i engany perquè: “La banca admet tenir diverses vies per repercutir l’impost hipotecari sobre el client però descarta fer-ho de forma immediata” (Infolibre 9.11.2018). Més clar…

A més, amb aquest decret el Govern pretén eludir una altra de les propostes que han de posar-se al centre de les solucions per acabar el maneig d’aquest grapat de porcs rics: LA NACIONALITZACIÓ DE LA BANCA. Els bancs són els dipositaris dels estalvis dels treballadors/es via plans de pensions privats, etc.; són els creditors de l’Estat i alhora els beneficiaris d’un préstec a fons perdut (fa un any que van anunciar que no ho retornarien), quan després de l’esclat de la crisi, van estar a la vora del desastre.

La nacionalització de la Banca, com la de les indústries claus, posant-les sota control dels treballadors/es, és essencial per a la lluita per una sortida obrera i popular a la crisi; són ells els que acaparen els diners necessaris per finançar qualsevol pla d’obres públiques o plans socials,… que generin llocs de treball no precaris per al conjunt de la població treballadora.

El Decret del Govern, com la seva política no passa de ser una mesura més de salvaguarda dels de sempre, els banquers i l’Ibex 35.

El súmmum de la política del govern és que en el Decret: “s’inclou una segona modificació en la norma perquè els bancs no paguin el tribut en els préstecs hipotecaris que concedeixin a partits polítics amb representació parlamentària, a l’Església o a l’Estat”. Aquests diners que es “perdona” als Bancs es retreu directament de les arques públiques de la Comunitats Autònomes, doncs és on deixarà d’entrar aquests diners.

 

Qui ha triat a aquests jutges?

L’arbitrarietat amb la qual ha actuat el TS, modificant a la voluntat dels banquers una sentència, posa de manifest el que ja és un secret a veus: el règim sorgit de la Constitució del 78 cau a trossos. Són incapaços fins i tot de mantenir les formes democràtiques. Però no és casualitat, el TS com tot l’aparell judicial de l’estat són hereus de la “justícia” franquista, units per mil llaços familiars, socials i personals amb els grans banquers i empresaris.

El seu cinisme és ovacionat pels partits d’aquest règim monàrquic. Tots parlen de la “independència del poder judicial”, que aquest poder “emana del poble“. Doncs vist clarament per enèsima vegada, ni és independent!!, ni molt menys emana del poble!! Qui els ha triat? On el “democràtic” règim monàrquic i la seva “democràtica” constitució del 78, han permès una sola vegada triar per votació popular a l’òrgan de govern dels/es jutges?

La lluita per netejar la judicatura de jutges masclistes i franquistes, per posar fi a aquesta tria entre ells mateixos amb la benedicció del seu bipartidisme o bipartidisme amb sidecar; és la mateixa lluita que necessitem per imposar un pla de rescat dels treballadors/es i el poble; la mateixa lluita per la llibertat dels presos i el dret dels pobles a decidir. És la lluita en essència contra aquest règim monàrquic hereu del franquisme que la constitució del 78 “va legitimar” per força fa 40 anys.

La convocatòria que aquests dies es realitza en tot el territori contra la decisió del TS és necessària i ha de ser recolzada però exigint dels/es convocants que no quedi en un simple acte testimonial o de campanya electoral, la lluita per posar fi a aquestes aberracions passa per aixecar mires i apuntar políticament a aquest règim, començant per exigir la dimissió del TS, el dret a l’elecció popular dels òrgans de govern judicial; la nacionalització sota control dels treballadors/es de la Banca i el referèndum per poder decidir entre Monarquia o República.