Bernardo Cerdeira

Gran part dels vots de  Bolsonaro van ser un vot contra el PT.

L’elecció de Jair Bolsonaro, que va passar de ser un candidat amb prop del 20% d’intenció de vot pocs mesos abans de les eleccions a vencedor del primer torn amb el 46% dels vots vàlids i, finalment, president electe, va sorprendre a gairebé tothom. Hi ha molts elements que expliquen l’adhesió de milions d’electors a l’alternativa Bolsonaro.

Existeix un nucli dur, format per bona part dels 20% inicials, que recolzen les seves posicions ultrarreaccionaries: defensa de la dictadura militar, de la tortura, de l’execució dels que qualifiquen com a bandits, i de la persecució a comunistes i persones d’esquerres en general, dones, negres, LGBT’s, professors, i un vast etcètera. Això, no obstant això, no explica el gran percentatge de vots que Bolsonaro va obtenir de la classe obrera industrial del Sud-est i del Sud, que tradicionalment votava al PT. El PT va perdre fins i tot en els seus principals bastions, com en l’ABC paulista. I no va ser per poc.

Les raons més importants per a l’ascens del fenomen Bolsonaro vénen gestant-se en els últims cinc o sis anys. Comença per la profunda crisi econòmica que viu el país, producte de la crisi mundial del capitalisme, que s’arrossega des de 2008 amb alts i baixos, però sense solució duradora. Aquesta crisi va generar una de les majors masses d’aturats de la història, rebaixes de salaris, treballs precaris, i creixement brutal de la violència social.

Situacions crítiques com aquestes inflamen la lluita entre les classes. La burgesia brasilera i l’imperialisme dipositen el pes de la crisi sobre les esquenes de la classe treballadora tallant despeses socials des del govern Dilma, restringint la prestació per atur i l’abonament del Programa d’Integració Social (PIS), fins a Témer, que va promoure la reforma laboral, la tercerització irrestricta, i les retallades als pressupostos de salut i educació.

Els treballadors van reaccionar amb mobilitzacions, com la vaga general del 28 d’abril de 2017 contra la reforma de la previsió, la reforma laboral i les terceritzacions. En aquests embats, els treballadors van aconseguir postergar l’atac a la previsió, però van patir retrocessos en els seus drets laborals.

La crisi econòmica, juntament amb la crisi social, van generar un altre fenomen a tot el món: una profunda crisi política del règim de democràcia parlamentària burgesa. Per augmentar l’explotació dels treballadors i controlar les lluites contra aquestes mesures, l’imperialisme i les burgesies han apel·lat a governs autoritaris o populistes d’ultradreta: Donald *Trump (Estats Units), Recep Tayyip Erdogan (Turquia), Rodrigo Duterte (Filipines), Vladimir Putin (Rússia), i  d’altres.

Aquesta crisi política va repercutir de forma particularment intensa al Brasil, amb la divisió entre diversos sectors burgesos i amb les múltiples denúncies de corrupció que van desgastar profundament les institucions de l’Estat, principalment l’Executiu, el Congrés i els partits polítics. Divisions i enfrontaments entre sectors burgesos, combinats amb la pèrdua de base social del PT, van desembocar en l’ impeachment de Dilma Rousseff l’any 2016, i en els dos anys del desastrós govern de Michel Témer que, lluny de contenir la crisi, la va aprofundir.

La societat viu un impasse que ja dura cinc anys i es fa insuportable per als sectors de classe mitjana i per a la classe treballadora. Tots dos demanaven un govern fort, que prengués mesures contra la desocupació i la falta de seguretat, que no tingués vincles amb el sistema polític i amb els vells partits, i que escombrés als polítics corruptes. Aquest va ser l’escenari de l’ascens de Jair Bolsonaro.

Bolsonaro es va presentar com el candidat contra tot el que està al poder, sense deutes amb els polítics. Un frau complet, ja que estem parlant d’un polític que és diputat federal  des de fa 27 anys, va passar per nou partits i també està relacionat amb la corrupció. La prova d’això és que va fer una campanya totalment qüestionada per la sospita d’utilitzar una caixa B per difondre mentides i rumors. En els primers dies després de ser elegit, ja va confirmar noms de notoris corruptes per formar part del seu govern. No obstant això, la desesperació popular i una campanya organitzada i altament finançada en els mitjans digitals, sense oblidar el suport de les esglésies evangèliques, van facilitar la seva victòria.

Errors: la responsabilitat del PT

No obstant això, gran part del sorprenent resultat de Bolsonaro va ser deguda a un vot contra el PT, no solament de part de la classe mitjana conservadora sinó principalment entre els treballadors que abans votaven a aquest partit. Qui és el  responsable d’aquesta situació? Segons el nostre parer, el propi PT.

La ruptura de sectors de la classe treballadora amb aquest partit va començar a les manifestacions de 2013. Aquestes ja demostraven una revolta no solament contra l’augment de les tarifes del transport sinó també contra la brutal repressió policial, les despeses a les obres dels esdeveniments esportius, i les promeses no complides en relació amb els serveis públics com la salut i l’educació, que continuaven precaris. No en va el principal eslògan de les manifestacions era: “No és solament per 20 centaus, és per drets”.

Aquesta ruptura es va aprofundir amb el frau electoral del segon govern de Dilma Rousseff, que durant la campanya va prometre no tocar els drets dels treballadors “ni que la vaca tossís”. No obstant això, després de l’elecció, va nomenar Joaquim Levy, un representant del sector financer, per aplicar una dura retallada contra els treballadors. Al contrari del que havia promès, la primera acció de Dilma en el seu segon mandat va ser publicar les mesures provisories 664 i 665, que restringien la prestació per atur i l’abonament del PIS. Al mateix temps, va reajustar les tarifes d’energia elèctrica en un 40%; va augmentar el preu de la benzina i dels derivats del petroli; va fer retallades  a la salut, a l’educació i a les obres del Programa d’Acceleració del Creixement (PAC).

 

Corrupció

Un altre element fonamental va ser el problema de la corrupció. En els seus 13 anys de govern, el PT va fer aliances amb partits corruptes i de dretes, com PMDB, PDT i PP, col·laborant perquè aquests continuessin en el poder. Els aliats del PT eren i encara són notoris corruptes, com Renan Calheiros, Eunício d’Oliveira, Sérgio Cabral i José Sarney. A partir d’aquestes aliances, el PT es va embolicar profundament en els esquemes de corrupció que existeixen a l’Estat brasiler fa dècades, i es va desprestigiar totalment quan aquests esquemes van sortir a la llum amb l’operació Lava Jato.

Aquesta implicació té a veure amb l’estratègia del PT en relació amb l’Estat brasiler i el seu règim polític. Ells volen governar l’Estat burgès tal com és. Defensen l’Estat, la Constitució i les seves institucions, com el Congrés Nacional, el Poder Judicial, i fins i tot les més repressores: les Forces Armades i la policia.

 

Preservant la impunitat

Els governs del PT no van fer res per jutjar els militars acusats de crims durant el règim militar i van reservar a la Comissió Nacional de la Veritat un paper merament decoratiu. Van crear la Força Nacional de Seguretat Pública i la van utilitzar per reprimir les revoltes dels treballadors de les hidroelèctriques de Jirau, Sant Antônio i Belo Muntanya l’any 2011. Dilma va sancionar la Llei Antiterror que va obrir el camí per a la criminalització dels moviments socials.

El problema és que l’Estat i les seves institucions defensen els interessos de la burgesia. Són aquestes les que aproven mesures que prenen drets als treballadors i les que els reprimeixen quan ells van als carrers per lluitar. Per tant, en defensar l’Estat i el règim polític brasilers, la direcció del PT causa un enorme dany a la classe treballadora, doncs difon la idea que les institucions burgeses, o sigui, de la classe enemiga, treballen pel bé de tots.

No va ser només en relació amb l’Estat burgès i les Forces Armades que el PT va fer retrocedir la consciència i l’organització independent de la classe treballadora. En primer lloc, el PT va prioritzar el suport a la burgesia nacional i internacional: els grans bancs, les contratistes, les empreses fabricants d’automòbils, l’agronegoci, etc., permetent que tinguessin enormes guanys i enfortint, així, al principal enemic de la classe treballadora.

 

Ideologia de l’emprenedoria

Al mateix temps, la direcció del PT va reforçar la ideologia capitalista del progrés individual per l’educació, pel treball dur, per l’emprenedoria i pel mèrit. Com si això fos possible en una societat en què menys d’un 1% acumula una enorme riquesa basada en l’explotació del treball de l’altre 99%, que no reuneix, per tant, cap condició ni oportunitat per progressar pel mèrit.

Va convèncer als treballadors que la solució dels seus problemes passava pel vot i no per la lluita permanent contra l’explotació. No seria necessari lluitar i sí votar al PT. Així, va afeblir la consciència dels treballadors sobre la necessitat d’organitzar-se i mobilitzar-se per defensar els seus drets i els seus interessos contra els qui els exploten.

 

Cooptació

Per fi, va promoure una enorme reculada en l’organització de la nostra classe, lligada a la CUT, el MST i la UNEIX al govern, cooptant sindicalistes per ser ministres o per a milers de llocs de confiança i destinant part de l’impost sindical a les centrals. El paper de la majoria dels sindicats –amb excepció de la CSP – Conlutas– va passar a ser el d’organitzacions domesticades que defensaven les polítiques del govern i no els interessos de la classe treballadora.

En resum, la propaganda i l’acció política del PT porten a la mateixa conclusió: el capitalisme seria un sistema nacional i internacional impossible de ser superat. Llavors, restaria als treballadors sotmetre’s a les seves normes i lleis.

 

Vot de càstig

La responsabilitat del PT és explícita: corrupció, traïció, atacs a la classe treballadora, identificació amb el sistema polític i confusió en la consciència de la classe treballadora sobre qui són els seus enemics. No ha de sorprendre que els treballadors hagin votat amb el sentiment de “contra tot el que està aquí”, incloent al PT com a part d’aquest tot, o sigui, com un partit burgès més, com els altres. El fet d’haver votat il·lusionats en Bolsonaro o perquè no veien alternativa, també és producte que la majoria de l’esquerra es va alinear incondicionalment darrere del PT.

No obstant això, el vot d’aquests treballadors a Bolsonaro no és un vot a la dictadura ni a la ultradreta. Seria un crim anomenar – los reaccionaris o, pitjor, feixistes. El canvi de posició d’aquests milions de treballadors dependrà de la futura experiència concreta amb el govern Bolsonaro, del resultat de la lluita de classes i, en gran mesura, de les condicions per construir una alternativa al PT.

Traducció: Natalia Estrada.